Aquest blog recull l'hemeroteca de les crítiques de literatura infantil i juvenil publicades
en diversos mitjans per Andreu Sotorra des del 1989 fins a l'actualitat.
Per fer una cerca avançada per autor, editorial, títol, edat recomanada o temàtica,
utilitzeu l'aplicació personalitzada de la columna «Explora aquest blog»

El blog «La Saloquia» consta de dos apartats:

1) El que inclou les crítiques del 1989 al 2005, amb el contingut incorporat directament en el blog.
2) El que inclou les crítiques des del 2006 fins a l'actualitat amb el contingut dins el web de l'autor.
_____________________

26 d’agost del 2014

Complicitat i pell de gallina

Patxi Zubizarreta. Dos casos únics. Traducció de Daniel Luján. Il.lustracions d'Antton Olariaga. Alfaguara / Grup Promotor. Barcelona, 2002. A partir 14 anys.

Guy de Maupassant. Vetllant un mort i altres contes. Traducció de Lluís Maria Todó. Col.lecció Columna Jove. Editorial Columna. Barcelona, 2002. A partir 14 anys.


      'Dos casos únics' és un llibre que fuig dels tòpics i s'allunya d'allò que trobem habitualment en col.leccions adreçades als adolescents. I en fuig perquè prescindeix de qualsevol utilització de temàtiques del dia, de fer servir personatges d'avui mateix, i de recrear-se en conflictes amb els quals els presumptes lectors s'hi puguin identificar.
      Per entendre'ns, aquest és un llibre que no segueix les instruccions de l'última enquesta d'hàbits juvenils, un manual per als autors de literatura per a joves que, rellegit amb atenció, no acabes de saber què ha estat primer, si els resultats del manual fruit de l'enquesta o els relats fruit de la ficció literària.
      'Dos casos únics' expliquen dues històries insòlites en la vida d'un detectiu privat, retirat de les seves obligacions investigadores. Però l'exotisme, l'enigma i el misteri marquen el fil conductor dels relats i els reconverteixen en unes històries d'investigació.
      A 'El misteri de la dona serp', l'autor trasllada els lectors a un paisatge del passat, quaranta anys enrere, en un medi rural on, vist amb la distància, qualsevol fantasia ja és possible. A 'Jentzi', la descoberta de l'existència d'un personatge allunyat en els records situa l'acció.
      De fet, l'autor emmascara el que podrien ser dos contes de realisme màgic amb l'inici d'una carta que el mateix detectiu respon a un redactor d'una revista que es preocupa per mantenir la memòria del dia a dia de detectius que han deixat la seva inactivitat.
      ¿Però caldria això? Diria que no. Que és una targeta de presentació que té més pinta d'ham per al lector que no pas d'exigència de la mateixa estructura dels dos relats. Però, com tots els pròlegs, el lector farà bé de passar-hi els ulls abans d'endinsar-se en l'autèntica essència de 'Dos casos únics', per la qual, sens dubte, es deixarà engolir sense dificultats.
      Aquesta publicació també serveix per conèixer una mica més l'autor basc Patxi Zubizarreta (Ordizia, Guipúscoa, 1964), un autor llicenciat en filologia basca, que s'ha dedicat preferentment a la creació literària per a infants i joves que també fa de traductor i que té entre les seves obres en aquest camp el de la trilogia de 'Les mil i una nits'.
      I ja que estem parlant de narracions amb fons de misteri, el recull de contes de Guy de Maupassant (Castell de Miromesnil, Normandia, 1850 - París, 1893) és una bona oportunitat per passar dels textos de l'autor basc a l'autor francès.
      La traducció de Lluís Maria Todó, publicada fa aproximadament un any, acosta vuit contes de l'autor francès al lector català. Cap d'ells no el deixarà indiferent. Si 'Dos casos únics', de Patxi Zubizarreta, mantenen un clima de complicitat amb el lector, a qui convida a fer junts el camí, 'Vetllant un mort i altres contes', de Guy de Maupassant, poua en personatges d'ultratomba i situacions de les que en cinema posen la pell de gallina. Una oportunitat per comprovar si la lectura encara té aquestes propietats.


[Suplement Cultura diari AVUI, 4 juliol 2002]

Els protagonistes

Teresa Colomer. (ed.) La literatura infantil i juvenil catalana: un segle de canvis. Amb articles de Monica Baró, Ramon Bassa, Montserrat Correig, Ana Díaz-Plaja, Teresa Duran, Anna Gasol, Maria González, Gabriel Janer Manila, Enric Larreula, Gemma Lluch, Teresa Mañà, Antonio Mendoza, Àngels Ollé, Rosa M. Postigo, Margarida Prats, Caterina Valriu i Núria Vilà. Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona. BCN, 2002.

Teresa Colomer (dir.) Siete llaves para valorar las historias infantiles. Amb la col.laboració de Cecilia Silva-Díaz, Villar Arellano, Luis Miguel Cencerrado, Teresa Corchete, Ana Díaz-Plaja, Xabier P. Docampo, Ana Garralón, José Ramón Gómez, Gemma Lluch, Raquel López, Rafael Muñoz, Regina Pacho, Marisa Pata, María Sánchez-Tabernero, Antonio Ventura. Fundación Germán Sánchez Ruipérez. Salamanca, 2002.


      Fer una parada en el camí no només és bo per reposar sinó que permet observar el que t'envolta. La creació literària que ha passat a engrossir l'àmbit de la literatura infantil i juvenil catalana ha sobrepassat qualsevol possibilitat de ser estudiada amb temps i amb capacitat d'arribar a tot arreu. Vull dir, a tots els autors, a totes les publicacions, a totes les editorials, i a tots els àmbits lingüístics. És materialment impossible. Els mitjans de comunicació, a qui se'ls reclama tan sovint i amb raó, però massa d'una manera generalitzada i sense reconèixer els que s'hi dediquen,  que dediquin espai a aquest àmbit literari, tampoc no en tindrien prou, per molt que volguessin fer-ho, ni amb un suplement setmanal monogràfic. El problema, doncs, és més profund i no es pot reduir simplement a assenyalar els missatgers. Cal assenyalar directament els protagonistes. I els protagonistes són bàsicament els autors i els editors.
      Aquest és un camí que s'ha fet dreturerament, sense mirar enrere, a passa llarga i amb el desig només de tocar el cim. Aquest cursa sense control va començar als anys noranta i no s'ha aturat en els últims deu anys, ben al contrari, ha crescut incontroladament, malgrat que els caminants hagin suat de valent per l'esforç de la caminada. Però una suada tan considerable bé val una asseguda amb la mà fent de parasol i observar el que s'ha deixat estès a la plana.
      Hi ha hagut alguns intents de fer aquesta mirada. Ara, però, coincideixen en el temps dos volums que estudien la literatura infantil i juvenil des de diferents angles. Els dos, casualment, compten amb la direcció de la professora Teresa Colomer i reuneixen una sèrie d'articles d'especialistes que posen les bases d'allò que potser s'ha escoltat molt en cercles professionals i reduïts, però poc en cercles generalitzats. Amb aquests dos volums, bibliotecaris, mestres, pares, lectors i xafarders es poden afegir a la mirada de reflexió.
      No sabria quin dels dos recomanar més. Perquè en el fons es complementen. El volum 'La literatura infantil i juvenil catalana: un segle de canvis', editat per l'Institut de Ciències de l'Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona, permet donar una mirada genèrica a l'edició de llibres per a infants i joves des del 1904, data que es considera la fita inicial, fins a tocar dels nostres dies. La primera part ofereix l'evolució històrica agafada des del traspàs del folklore als infants i a la literatura d'autor. Una segona part, analitza els quatre fenòmens considerats més significatius de la societat del segle XX: l'escolarització de la societat, l'accés a la informació i el consum, l'increment de les interralacions culturals, el desenvolupament dels mitjans de comunicació i les noves tecnologies i la presència social del llibre infantil i juvenil.
      En canvi, el segon, 'Siete llaves para valorar las historias infantiles', editat per la Fundació Germán Sánchez Ruipérez, és un manual que es fa útil també per als mateixos sectors de lectors generalitzats dels quals parlava abans. En aquest cas, s'explica la diferència entre veure i llegir, la importància de les imatges, com s'organitza una narració, apreciar el gruix de les paraules i de les imatges, com es presenta un personatge, com s'amplia l'experiència del món propi, com es manlleven les diverses tradicions literàries.   Tinc la sensació que el llibre vol formar també la crítica literària. I això només es pot aplaudir, de cara a la imminent nova generació de crítics que aquest àmbit donarà irremeiablement si vol sobreviure i ser conegut. Només cal vetllar que no tothom hagi de passar pel mateix sedàs i que la llibertat, la impressió espontània i el bon gust no quedin minvats per l'excés d'acadèmia, altrament indispensable.


[Suplement Cultura diari AVUI, 11 juliol 2002]

Multipremiada

Laurie Halse Anderson. Parla! Traducció de Josep Sampere. Col.lecció Gran Angular Alerta Roja. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2002. A partir 14 anys.

      Fins ara, aquest humil comentarista no tenia el gust de conèixer l'escriptora Laurie Halse Anderson. I he d'admetre que la contracoberta que ens serveix l'editorial m'ha picat la curiositat. Laurie Halse Anderson és de Syracuse, a l'Estat de Nova York, on va nèixer fa trenta-un anys. Actualment viu a Pennsylvania. Però aquesta anècdota biogràfica no és el que més m'ha encuriosit, és clar.
      El que realment m'ha fet llegir el llibre és l'allau de guardons que ha tingut: Millor Llibre Juvenil d'American Library Association, Millor Llibre de l'Any de Publisher's Weekly, Millor Llibre de l'Any de School Library Journal, Llibre d'Honor M.L.Prinz, finalista del Premi Nacional del EUA i finalista del Premi Los Angeles Times. És a dir, que gairebé només li falta el premi Protagonista Jove, que els lectors catalans donen cada any.
      ¿I què deu tenir aquesta novel.la nord-americana que ha agradat tant els crítics del seu país? Doncs, suposo que el tractament que fa d'un tema recurrent —els conflictes personals d'una adolescent que, si no ho dic no s'entén, ha estat violada per un company més gran del seu institut— i que, com si això fos el pa de cada dia, ho fa arribar al lector amb agudesa, un llenguatge àgil i pentinat amb una bona dosi d'ironia sobre el propi món.
      Bé, ara que ja sabem, almenys per aquesta novel.la, de quin peu estílistic calça l'escriptora de 'Parla!, és hora de dir que ens trobem davant d'un dels múltiples personatges femenins adolescents que literàriament s'avancen, per edat, al que després serà el fenomen del voltant dels trenta anys de la Bridget Jones, de Helen Fielding. La Melinda, la protagonista de 'Parla!', va pel camí de ser la Bridget, quan en tingui trenta, si no hi posa remei. És a dir, que al marge de l'interès estilístic de l'autora, el contingut de 'Parla!', el diari de la rutina, podria ser molt ben bé el diari de la Bridget adolescent.
      Dit això, un servidor que se sent incapaç de fer passar per l'adreçador tots els joves catalans de principis del segle XXI a còpia d'obres completes de Jacint Verdaguer, malgrat l'interès literari, tradicional i patriòtic que tenen, ni per cap de les ja difuntes lectures obligatòries d'ESO, que només han tingut un curs de vida, no s'estarà, en l'any del centenari del mossèn de Folgueroles, de recomanar, ni que soni a sacrilegi, aquesta novel.la nord-americana, densa, però que té un mèrit escasíssim en els productes locals: la vigorositat del llenguatge i el ritme de la trama. I, a més, sense caure en l'explotació de les vergonyes ni en la ridiculesa del que és més obvi.
      Només té un petit problema, i ja sé que això no està bé de dir-ho, però la novel.la és llarga. Més de dues-centes pàgines! I no té un parell de punts culminants —els de la violació i la venjança— fins ben superada la meitat, cosa que, mentrestant, pot fer pensar a algun lector per què l'autora li explica tants romanços quotidians de la protagonista.
      Diré també, per no desviar l'atenció del tot, i fer-ho més intel.lectual, que la novel.la, a més de la similitud amb Bridget Jones, també té aires d''El Diari d'Adrian Mole', de Sue Townsend, sobretot pel to irònic a  riure's de les pròpies essències.
      Tot plegat evidencia, doncs, per si no ho havia deixat prou clar, que 'Parla!' no té una gran originalitat. I és que, la literatura més original, almenys la dels joves, la del trencadís —parodiem Gaudí—, per molt guardonada que estigui, avui en dia, no arriba precisament de l'altra banda de l'Atlàntic.


[Suplement Cultura diari AVUI, 18 juliol 2002]

La no-violència

Jacques Sémelin. La no-violència explicada a les meves fillles. Traducció de Marina Espasa. Biblioteca Universal. Editorial Empúries. Barcelona, 2002. A partir 10 anys.

Toni Giménez. Canta'm un conte. Il.lustracions de Carme Julià. Editorial La Galera. Barcelona, 2002. A partir 5 anys.

David Cirici. Bet i Bup, si jo fos com tu. Il.lustracions de Marta Balaguer. Edicions Destino. Barcelona, 2002. A partir 5 anys.


       En un món tacat per la violència, una reflexió sobre la no-violència, adreçada als joves és més que oportuna. El llibre està escrit per Jacques Sémelin, professor parisenc que ha dedicat els últims vint anys a l'estudi des fenòmens de la violència extrema i de la resistència civil. La gènesi del breu assaig parteix de quan l'autor es troba en la necessitat d'explicar a les seves dues filles de tretze i vuit anys què vol dir el terme "no-violència".
       L'autor va recórrer a un còmic sobre la lluita de Martin Luther King i els negres americans. I de les reaccions que va experimentar amb les seves filles i de les preguntes que elles li van fer, va elaborar les respostes del llibre que es llegeix en una hora escassa però intensa.
       ¿Si algú ens agredeix què hem de fer? ¿Què es pot fer davant d'una banda d'atracadors? ¿Què es pot fer contra una agressió sexual? ¿Què es pot fer contra la violència dels joves? ¿Què es pot fer contra el racisme? La referència a casos d'accions no-violentes de la història més recent que van aconseguir els seus propòsits és el millor exemple.
       Jacques Sémelin té una teoria d'entrada: "La no-violència no és la passivitat: és una manera de ser i una manera d'actuar que intenta arreglar els conflictes, lluitar contra la injustícia, construir una pau duradora." El planteig, doncs, interessa els joves, pel seu tractament, però també els adults que sovint han de respondre preguntes, com les de Jacques Sémelin a les seves filles. I com en casos com aquestes, l'autor podria caure en la demagògia, en les respostes falses i fetes per compromís, en la hipocresia, en el típic dir i no fer.
       Però, en realitat, 'La no-violència explicada a les meves filles' és un volum que ajuda els lectors en procés de maduresa a tenir més confiança en un mateix i a descobrir la força que cadascú té dins seu, la força de la pròpia dignitat.
       I en la línia de llibres d'intencions extraliteràries, es troba també l'àlbum 'Canta'm un conte', de Toni Giménez. El seu títol ja indica que es tracta de contar contes cantant. I això és que fa Toni Giménez amb un CD que acompanya l'àlbum, integrat per il.lustracions i les lletres dels contes convertits en cançons.
Deu peces que, com no amaga l'autor, respiren un aire folk. Per tant, les fa ideals per a ocasions especials en grups d'esplai, escoles i focs de camp. Els deu contes, a més, treballen volgudament els valors: l'amor als animals, la solidaritat, la pobresa, la paciència, l'amistat, la humilitat, la generositat o la diversitat.
       I finalment, un àlbum de David Cirici i Marta Balaguer, aquest a Destino, que s'afegeix a la sèrie dels personatges Bet i Bup. Aquesta vegada la parella es pregunta com podria ser si no fos com és. A partir de les comparacions, molt breus en el text i molt il.lustratives amb les imatges, el llibre es converteix també en un joc extraliterari per als més petits i per a educar a pensar, ni que sigui, de moment, mirant-se el melic.


[Suplement Cultura diari AVUI, 25 juliol 2002]

21 d’agost del 2014

Tres bons contes il·lustrats per a tots els públics

Pep Molist. El tresor del vell pirata. Il.lustracions d'Anna Clariana. Col.lecció El Vaixell de Vapor. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2002. A partir 6 anys.

Xavier Nicolau. Història d'un nas. Il.lustracions de Marie Nigot. Col.lecció El Vaixell de Vapor. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2002. A partir 6 anys.

Ramon Pastor. Peret i els lladres. Il.lustracions de Maria Espluga. Col.lecció El Vaixell de Vapor. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2002. A partir 6 anys.


      Quan es combinen il.lustracions suggerents amb textos amables, el resultat és més aviat dolç. No és cap recepta secreta: és la petita fórmula que permet que un llibre sigui pensat, elaborat i editat per als primers lectors. I com que sempre he tingut el dubte de saber ben bé, a aquestes altures dels hàbits de consum cultural, qui refonoll són els primers lectors, cal afegir que l'etiqueta d'aquests tres contes no els priva en cap moment de ser mirats i llegits per tota mena de lectors de tota mena d'edats.
      I en aquest cas allò que pot semblar un tòpic és un fet real perquè els tres autors ressenyats amb aquests miniàlbums de butxaca que integren la col.lecció El Vaixell de Vapor (la blanca) han fet uns contes d'aquells que desperten la sensibilitat dels més petits i alimenten o regeneren la dels més grans. Les il.lustracions són, com en tota la col.lecció, en color.
      Atenció, doncs, a aquests tres autors que aparentment poden semblar autors de conveniència, és a dir, d'aquells que han escrit un conte per casualitat, però que aporten un bon material perquè és honest amb els lectors, amb ells mateixos, amb la tradició literària i perquè manté les mínimes dosis de coherència fantasiosa, poció realista i rigor literari.
      A 'El tresor del vell pirata', Pep Molist (Manlleu, 1965) ajunta la relació d'un nét amb el seu avi amb l'aventura fantasiosa d'un passat de pirateria. El relat s'acompanya d'unes instruccions fragmentades per trobar el tresor. Un tresor que és molt diferent dels tresors que trobem en la majoria de contes i que arriba a mans del protagonista el dia que fa vuit anys. Les il.lustracions d'Anna Clariana se centren en els personatges i la seva fusió amb el paisatge propi dels pirates. Cal mantenir la distància entre l'avi de carn i os i l'avi pirata sense que es noti la diferència.
      Xavier Nicolau (Gelida, 1969) a 'Història d'un nas', s'empesca una atractiva història d'un nas que té les altres propietats humanes. I aquest recurs permet crear un conte d'aquells que potser només es poden escriure una vegada, però que manté l'interès del lector pel fons d'aventura, per l'originalitat dels "personatges" (llengua, natges, dents i altres espècies similars) i per la sortida que l'autor li proporciona després d'haver-lo presentat com un nas que havia perdut la memòria. En aquest cas, les il.lustracions de Marie Nigot són fetes de petits detalls, anatòmics per una banda, i de la natura per l'altre, que no prenen una forma estàndard fins a arribar al final a la pista de circ.
      Finalment, a 'Peret i els lladres', Ramon Pastor (Sant Vicent del Raspeig, País Valencià), fa un conte que és, dels tres ressenyats, el que beu més de les fonts tradicionals. Un parell de lladres, un sastre i el seu aprenent configuren l'esplet de personatges. Situat en un ambient rural on encara corre un carro amb dues bèsties de càrrega i on els lladres poden fer-se passar la set bevent aigua d'un càntir, la il.lustradora Maria Espluga ha pogut recórrer als seus personatges característics, de cares deformades però capaces de distingir la fesomia de cadascú, vestits amb roba que s'endevina flonja gràcies al joc de colors i ombres, expressius en cadascuna de les accions que representen, i plens de vida. Maria Espluga (filla de Carme Solé Vendrell) manté amb el seu estil propi una herència en el traç que garanteix un fil de continuïtat de la "nissaga".


[Suplement Cultura diari AVUI, 12 setembre 2002]

Recursos gairebé infal·libles

Salvador Comelles i Anna Cros. El misteri dels Ogres Golafres. Il.lustracions d'Stefanie Pfeil. Col.lecció Sopa de Llibres. Editorial Barcanova. Barcelona, 2002. A partir de 8 anys.

Maria Àngels Juanmiquel. Obre bé els ulls, Marina...! Il.lustracions de Cristina Duran. Col.lecció Sopa de Llibres. Editorial Barcanova. Barcelona, 2002. A partir 10 anys.

Toni Villalobos. M'avorreixo, va dir Pol. Il.lustracions de Lluís Filella. Col.lecció Sopa de Llibres. Editorial Barcanova. Barcelona, 2002. A partir 10 anys.


       Salvador Comelles, autor veterà d'obres en solitari fins ara, ha escrit aquest llibre a quatre mans amb Anna Cros, autora de nova incorporació, i el resultat ha estat un relat enginyós no només pel seu mètode d'escriptura sinó per l'enginy que hi hauran de posar els lectors. 'El misteri dels Ogres Golafres' ja n'indica alguna de grossa només pel títol. ¿Per què la paraula "misteri" en un títol, potser una de les més utilitzades a l'hora de batejar contes i relats, continua mantenint la força del primer dia? En aquest cas, sumada als "ogres" i, per postres, "golafres", la lectura gairebé es fa inevitable. Relat de llibres i biblioteques, però també de bruixes, pirates i personatges malvats, que ho són tant que fins i tot s'han pogut aplegar en un club, el Club dels Personatges Dolents.
       De fet, la referència dels Ogres Golafres procedeix d'un conte popular que, pel que sembla, s'explicava a tots els pobles de la rodalia de les Muntanyes Negres. Això, almenys, és el que diuen els autors en començar el relat. I el llibre on es podia trobar, segons alguns lectors que l'havien tingut a les mans, posseïa unes propietats inusuals. D'aquesta manera es desencadena una història que posarà en acció personatges malèvols que vetllen perquè el llibre dels Ogres Dolents, a pesar de les seves trapelleries, no sigui abandonat pels lectors.
       El treball d'escriptura a quatre mans, es completa amb les il.lustracions de Stefanie Pfeil, una arquitecta alemanya dedicada al disseny del paisatge que ha canviat els plànols urbanístics per les pàgines dels llibres. Les seves làmines són plenes dels personatges estrafolaris que representen els que li serveixen els autors i la impressió de misteri, de por, de terra d'ogres i de gana de lladre es manté durant tot el relat.
       Maria Àngels Juanmiquel és una nova autora nascuda a Palafrugell, terra de Josep Pla. No és estrany, doncs, que el seu llibre 'Obre bé els ulls, Marina...!'  tingui la voluntat de fons de recrrear els llocs que l'autora coneix, al voltant de l'estany de Fontcoberta, on ara viu. I ho farà a través del seu personatge, la Marina, que anirà recorrent els espais de la natura. Malgrat que el relat inclou una dosi de fantasia perquè la natura no es pot deslliurar dels follets i les fades, l'esperit d'observació, de riquesa de vocabulari desconegut de bona part de lectors que no conviuen amb l'hàbitat, té una part important en el contingut. Les il.lustracions de Cristina Duran, en blanc i negre, se centren principalment en el personatge protagonista, i algun dels fantàstics que apareixen en el relat.
       I a 'M'avorreixo, va dir en Pol', Toni Villalobos, un autor de les Terres de l'Ebre, reuneix en aquest relat alguns dels recursos que mai no deixaran de ser útils a l'hora de confegir contes per als lectors més petits: una escola on passen coses estranyes, material d'escola amb propietats sorprenents, lletres que ballen com si fessin aeròbic, plats del menjador que porten de cap el protagonista, llibres de biblioteca amb el do de canviar-se per éssers fantàstics, i aventura de somni. El dibuixant Lluís Filella, que per al bé de la il.lustració, un dia va penjar els hàbits d'advocat per fer d'il.lustrador, recorre en aquest llibre les peripècies de Pol, el protagonista, i ho fa amb els motllos dels personatges caricaturescos de la seva factoria, uns personatges de traç simple, aparentment tots ben colrats, que sembla que mantinguin sempre un pèl de complicitat amb el lector. 


[Suplement Cultura diari AVUI, 19 setembre 2002]

La diversió d'un il·lustrador

Jörg Müller. El llibre dins el llibre dins el llibre. Adaptació de Jordi Pujol. Il.lustracions de l'autor. Edicions Serres. Barcelona, 2002. A partir 7 anys.

      No sempre la voluntat de l'il.lustrador es pot complir. Aquesta és més o menys la conclusió que el visitant (més que lector) d'aquest àlbum en pot treure si fa el recorregut que li proposa l'autor en una mena de 'Alícia al país de les meravelles, de les meravelles, de les meravelles...' i així fins a l'infinit, amb la diferència que el "país de les meravelles" és un llibre, "dins el llibre, dins el llibre..."
      L'esquema és senzill. La història il.lustrada circula de menys a més en grandària, i de més a menys per arribar a la conclusió. És a dir, a manera que el visitant entra en el llibre anirà descobrint què amaga, fins a arribar al món interior del mateix il.lustrador que se li presenta tal com és en realitat. Però a manera que en va sortint, anirà abandonant cadascuna de les sales i anirà veient com el mateix il.lustrador s'empetiteix per desaparèixer precisament engolit pel seu món.
      L'excusa d'aquest viatge és que el visitant exigeix a l'il.lustrador, d'una manera literal, que no li doni "llebre per gat", ben al revés del que tothom vol. És a dir, que el conill que misteriosament es veu en les primeres làmines sigui canviat per un gat.
      El visitant, que també és un petit lector de molts llibres de contes i d'àlbums il.lustrats, sap que el conill és un dels animals més preferits dels il.lustradors i per això li reclama una història especial en la qual intervingui un gat.
      Amb tot aquest planteig, l'il.lustrador Jörg Müller ha construït un llibre que fa fer un salt al cor només quan l'agafes de la prestatgeria perquè la sobrecoberta fa la impressió que estigui estripada amb un cop d'efecte eficaç.
      La coberta desvela el que es podria considerar la làmina principal del conte: el visitant té el llibre a les mans que, com en un joc de miralls, es va multiplicant dins de cada llibre fins a arribar a la mínima expressió.
      Unes ulleres de color blau i vermell ajudaran el visitant a fer dues parades en la visita per veure amb definició allò que amaguen un parell de làmines. Un petit parèntesi en un viatge que no necessitaria d'aquesta mena de joc perquè s'aguanta prou pel seu propi contingut.
      L'autor combina les il.lustracions en color amb les de blanc i negre i aboca tot el seu interès en el bon acabat de cadascuna de les làmines. A vegades, per fer l'efecte que ha creat un quadre amb joc de pinzells, aquarel.les, olis o aiguades, i, a vegades, per deixar-ho en una mena de "multitiralínies de tinta xinesa" o un joc d'ombres.
      En realitat, les làmines són una conjunció d'estils, de tots els quals el que aconsegueix un impacte visual és el primer pla del cap d'un gat blanc reproduït a una escala mil.limètrica com si, en lloc d'un dibuix, es tractés d'una fotografia amb pel.lícula de densitat alta, amb velocitat molt elevada i diafragma molt tancat.
      L'il.lustrador s'hi ha divertit. Segurament que sense pensar en l'objectiu de l'àlbum ni preocupar-se, per sort, per la destinació que li donaria l'editor. Una clau bàsica perquè el visitant-lector també s'hi diverteixi.


[Suplement Cultura diari AVUI, 3 octubre 2002]

La vida amb humor

Francesca Simon. En Bernat Barroer es fa ric. Traducció d'Ainara Munt. En Bernat Barroer i la casa encantada. Traducció de Mariona Vilalta. Il.lustracions de Tony Ross.  Editorial Cruïlla. Barcelona, 2002. A partir 7 anys.

Brigitte Labbé i Michel Puech. La justícia i la injustícia. El bé i el mal. Traducció d'Enric Tudó. Els nens i les nenes. Allò que sabem i allò que no sabem. Traducció de Xavier Vernetta. Il.lustracions de Jacques Azam. Col.lecció Pensa-hi. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2002. A partir 8 anys.


      La sèrie d'en Bernat Barroer, un personatge importat per traducció, que sembla que a casa seva l'anomenen Horryd Henry, tindria un paral.lel en català amb els Sis Joans, de Carles Riba. Mentre aquest feia servir els seus Joans per crear uns contes al voltant de la brutícia, la deixadesa l'avorriment i altres vicis per l'estil, l'actual Bernat Barroer té altres dèries: marxa de casa, participa en el Dia de l'Esport, se les té amb una casa encantada, participa en la fira de l'escola, li agrada fer la seva, és amant de trapelleries i fins i tot té temps d'aprendre bones maneres.
      Hi ha una evident diferència entre els tradicionals Joans, que recentment, alguns dels sis, havia reeditat en àlbum il.lustrat Publicacions de l'Abadia de Montserrat, i els actuals Bernats Barroers que publica Cruïlla en una col.lecció especial. La primera diferència és que els Joans i els Barroers es porten, com aquell qui diu, un segle de diferència perquè Riba els va publicar per primera vegada el 1928 a La Mirada, de Sabadell. I mentre uns feien una funció "alliçonadora", els altres compleixen una funció essencial del nostre temps: prendre's amb bon humor les coses de la vida i sobreviure a les circumstàncies negatives agafant-les pel costat bo.
      La sèrie "barroera" té l'atractiu  afegit de les il.lustracions de Tony Ross, reduïdes en aquest cas a làmines en blanc i negre, per les característiques de la col.lecció. Estem acostumats a trobar Tony Ross en papers cuixé i il.lustracions a tot color en àlbums gairebé de luxe. Però qui no es conforma és perquè no vol i la sèrie de l'amic Barroer té un disseny que li permet la lletra en un cos agradable, amb titulars fets a mà, i els dibuixos matisats només per grisos i difuminats que descobreixen un altre vessant de Tony Ross. En Bernat pot ser tan Barroer com l'autora vulgui, però el seu secret és l'enginy. Com diuen al poble: aquest noi farà carrera.
      Una altra col.lecció de la mateixa editorial ha obert una via que tendim a dir que ha desaparegut de les facultats humanes. L'art de pensar. La col.lecció es diu "Pensa-hi". És a dir: agafa aquella expressió col.loquial que indica més aviat: "ja t'ho faràs, si no hi penses". La sèrie "Pensa-hi" és també una importació, en aquest cas francesa, i està elaborada per una professional de la comunicació, Brigitte Labbé, i un professor de filosofia de La Sorbona de París, Michel Puech. L'editorial la presenta com una sèrie de llibres "clars i directes per acostar els infants al món de les idees".
      No és estrany que en totes les cultures basades en la idea i el pensament, hi hagi una preocupació latent per la pèrdua progressiva d'aquestes facultats. Per això, els textos reflexionen sobre el bé i el mal, la justícia i la injustícia, la vida i la mort, la feina i els diners, la guerra i la pau, Déu i els déus, tenir temps i perdre el temps, la veritat i la mentida...
      Un brevíssim conte introdueix cada seguit de reflexions sense acabar de donar una sortida única ni una recepta, com per exemple aquesta: "La injustícia ens fa enrabiar. Ens toca decidir a cadascun de nosaltres, en acabat, què en fem, d'aquesta ràbia. ¿Destrossar-ho tot? ¿Enfonsar-nos? ¿O fer servir aquesta ràbia per construir la justícia?". Fa la impressió, però, a jutjar per la realitat, que els que vinguin darrere hi hauran de continuar fent més que nosaltres. 


[Suplement Cultura diari AVUI, 10 octubre 2002]

Estímuls paral·lels

Gabriela Rubio. La bruixa Tibúrcia. Il.lustracions de l'autora. Col.lecció El Vaixell de Vapor. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2002. A partir 7 anys.

Montserrat Mas. Contes d'anar i tornar. Il.lustracions de Riki. Editorial Meteora. Barcelona, 2002. A partir 7 anys.


       Hi ha recorreguts de segons quins contes que cal destacar perquè indiquen una situació editorial, si més no, estranya. Gabriela Rubio (Las Palmas, 1966) és una autora establerta a Catalunya, malgrat la seva ascendència canària, amb una extensa obra il.lustrada (només esmentaré una de les més recents, la que ha posat imatges a la sèrie de la formiga Piga, d'Emili Teixidor), i amb premis d'il.lustració que avalen la seva trajectòria com el Lazarillo (1993), una menció especial del desaparegut Catalònia (1994) i l'Apel.les Mestres (1999).
      Doncs, bé, resulta que aquest conte, original seu pel que fa també al text, malgrat que és més coneguda com a il.lustradora, publicat ara en català, 'La bruixa Tibúrcia', va ser publicat originàriament en francès ('Pestifère, la sorcière'), a Seuil Jeunesse, de París. I em sembla indicatiu, deia, d'una situació editorial estranya perquè no és la primera vegada que passa que un autor hagi situat la seva obra primer a fora que aquí, i parlo, bàsicament d'autors que es dediquen principalment a la il.lustració. No sé si Gabriela Rubio va anar amb el seu conte sota el braç primer a París, i li va sortir bé, o si va anar a París farta de rebre negatives d'editorials de casa. Sigui com sigui, és irònic que calgui adquirir els drets de traducció (suposo que ha anat així) del francès al català.
      Ens trobem davant d'un conte breu que em sembla que Gabriela Rubio ha il.lustrat pensant en suport àlbum més que en llibre de butxaca. I això no vol dir que les seves làmines siguin profusament acolorides i sofisticades, ben al contrari, perquè són de traç simple (en l'edició actual, de dos colors, negre i vermell) i de pinzellades que insinuen el personatge, l'objecte, el paisatge o l'animal. Són pinzellades molt diferents de les que ha utilitzat per il.lustrar, per exemple, un dels llibres que trobo d'ella més recent, el que citava abans de la sèrie de la Piga Teixidora (amb permís de l'autor), 'La volta al món de la formiga Piga', on trobem làmines detallades, axinesades, gairebé escultòriques i pròpies de dibuix perfeccionista.
      A 'La bruixa Tibúrcia', el conte té una moralitat amagada i ben resolta: la metàfora del creixement personal, reprimit per culpa de la bruixa protagonista, una mena de mainadera, que fa sentir les criatures com a puces. Conte d'autora, doncs, de cambra, d'aquells que respiren unitat perquè parteixen d'una mateixa mà, tant pel que fa al text com a les il.lustracions.
      I un altre recull, aquest en suport àlbum, i que obre una línia a Meteora, serveix per posar sobre el paper cuixé les primeres il.lustracions per a infants que fa Riki (Barcelona, 1978), un autor que ha tingut fins ara una activitat centrada més en diferents suport audiovisuals més que no pas en llibre il.lustrat. Les làmines de Riki donen vida amb imatges als contes de Montserrat Mas (Granollers), guanyadora del premi Lola Anglada Vila de Tiana. Set contes que pouen en els valors de la societat amb un estil gairebé d'història oral i amb invocacions tradicionals de cantarella inicial com "Hi havia una vegada..." o final com "Catacric, catacrac, aquest conte s'ha acabat". Les il.lustracions de Riki són de tons càlids i pastosos que obliguen el lector a fer una bona ullada a les làmines abans d'encetar la lectura, cosa que demostra també que compleixen una de les seves funcions: animar a la lectura primerenca amb estímuls paral.lels, que no són mai sobrers.


[Suplement Cultura diari AVUI, 17 octubre 2002]

Esperiències amb gossos i altres bèsties

Dacia Maraini. Històries de gossos per a una nena. Traducció de Joan Armangué. Il.lustracions d'Àngels Ruiz. Col.lecció El Vaixell de Vapor. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2002. A partir 9 anys.

      Aquest és l'únic llibre adreçat a infants que té Dacia Maraini (Florència, 1936), una autora d'origens sicilians per part de mare i anglesos per part de pare. Després de viure un temps al Japó es va establir a Roma i es va dedicar a col.laborar en revistes i a escriure poesia i obres de teatre. Per això, un recull de contes com aquestes històries bàsicament canines tenen un interès especial perquè representen la incursió exclusiva que fa una autora poc avesada a utilitzar un llenguatge per a lectors primerencs.
      La veu que fa servir l'autora és d'una persona ja gran, o com a mínim que ha superat la seixantena, que parla a la seva filla, néta o neboda. Una veu que gairebé sempre detecta en literatura una certa nostàlgia de l'autor o autora que l'empra, en relació al món que reflecteix en la seva obra. I una veu que també corre el perill de deixar-se vèncer pel record que vol imprimir.
       Per això, amb l'excusa d'aquestes històries de gossos, de gossos que l'autora diu que ha conegut al llarg de la seva vida, Dacia Maraini infiltra també petites vivències personals relacionades amb la seva trajectòria familiar o professional: la sortida d'una estrena de teatre, una amiga pintora de joventut, un notari veí de casa, la recollida d'un gos perdut, una sortida de casa per anar a recuperació de gola, la trobada amb un cadell en baixar les escombraries al contenidor, el gos d'un amic veí... i les vivències són tan de flaix i es fan tan curtes que l'autora es veu obligada, al final, a tancar el recull amb tres contes amb animals que no són gossos: un cavall d'un circ, dues llúdries d'un amic caçador i un ocell que vola de visita a la finestra.
       El tret comú del recull és la senzillesa del llenguatge i, a la vegada, la simplicitat de cadascun dels contes. L'autora no fa gaires filigranes per tintar el recull, per exemple, de realisme màgic, de surrealisme, de fantasia, i ni tan sols d'una fervent imaginació. En té prou amb limitar-se a explicar la seva experiència amb cadascuna dels animals, però fent-ho de tal manera que els protagonistes prenen un relleu que dóna força a la història, a vegades amb un xuclador que centra l'interès del lector com és ara aquest reclam: "Aquesta història tracta d'un gos petit que tenia les potes tortes". O aquest altre: "Al pis de sota casa hi vivia un notari que tenia una gosseta molt elegant, petítissima, que es deia Joia. La joia es movia com una model d'alta costura, remenant els malucs i luint airosament la cabellera rossa."
       La traducció de Joan Armangué manté el que ja marca el rerefons de l'original i ho fa amb un llenguatge que llisca suau, com si no volgués destorbar la veu de l'autora que continua explicant una part petítissima de la seva experiència. Les il.lustracions d'Àngels Ruiz, dominades per taques fosques, un recurs que dóna molt de joc a l'hora de fer de suport visual de contes d'animals, fan ús d'un traç de dibuix llis que va situant cadascun dels protagonistes. La coberta resumeix la intenció de l'autora: parlar d'una desena d'animals que han format part de la seva vida. I el resultat és una làmina que ben bé podria ser una versió moderna dels músics de Bremen si a Dacia Maraini li hagués agafat per incloure un element musical en els seus contes. La col.lecció on s'ha publicat aquest recull es recomana a partir de 9 anys, però tant la temàtica com l'estil el fan accessible per a una edat inferior, sobretot perquè els personatges que utilitza tenen l'interès garantit dels lectors més joves.


[Suplement Cultura diari AVUI, 24 octubre 2002]

Col·leccions de clàssica populars

Dick Bruna. Col.lecció Miffy. Edicions Destino. Barcelona 2002. A partir 3 anys.

Adelina Palacín i Assumpta Verdaguer. En Pau i la Laia. Il.lustracions de Pilarín Bayés. Eumo Editorial. Vic, 2002. A partir 5 anys.

Xavier Carrasco. La nit de Sant Joan. Il.lustracions de Sebastià Serra. Col.lecció Popular. Editorial La Galera. Barcelona, 2002. A partir 6 anys.


Diversos autors. Contes populars. Col.lecció Vull Llegir. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2002. A partir 3 anys.


       L'il.lustrador holandès Dick Bruna va crear fa cinquanta anys un personatge que ha donat la volta al món, o almenys a una vintena de països. Es tracta d'una conilla que encara no s'ha vist les orelles, anomenada Miffy, que a través dels seus brevíssims consells ajuda els més petits a pouar en els valors humans. La petita conilla ha permès a Dick Bruna donar-se a conèixer internacionalment, ha rebut alguns guardons per la seva obra, i aquesta es troba permanentment exposada al Centraal Museum d'Utrecht.
       Edicions Destino ha incorporat ara aquí la conilla Miffy en les seves col.leccions, ha convidat l'autor per fer-ne la presentació, i ha aportat uns llibres de petit format, aptes per ser explicats, amb els quals els primers lectors-oients es familiaritzen amb unes làmines en què la Miffy és la protagonista, amb un traç molt simple, gairebé propi de retallable.
       Aquesta senzillesa il.lustrativa de Dick Bruna, segurament, és el que ha fet que la conilla Miffy hagi tingut cinquanta anys de generacions de seguidors incondicionals arreu del món. Mai és prou tard per començar. Sobretot quan l'estil de l'autor no té límit d'edat i s'adapta a qualsevol circumstància i moment històric.
       Una altra col.lecció que també vol ensinistrar els més petits en les feines quotidianes és la que l'Editorial Eumo té sota el títol d'En Pau i la Laia. Les coautores compten amb el suport il.lustratiu de la veterana Pilarín Bayés. I les tres plegades parlen de temes rutinaris, però no sempre senzills, com l'adopció d'un fill, el canvi de casa, l'accident de l'àvia, l'anada al dentista, fer de cangur o plantejar-se què cal fer amb les deixalles.
        Perquè les antigues rondalles o els contes populars no es quedin com a material d'arxiu, La Galera ha arribat a la seixantena de títols de la seva sèrie Popular. El que tracta de 'La nit de Sant Joan' fa una repassada a totes les tradicions que conformen una diada com aquesta: els mobles vells, les herbes remeieres, les fogueres, la coca i el ball. Revisió de contes populars que La Galera manté vius amb una edició més econòmica, sense cartoné, com 'El flautista d'Hamelín' i 'El gat amb botes', que conserven el mateix contingut, sota el segell de Petits Clàssics.
       També l'Editorial Cruïlla vetlla per la presència de clàssics populars en les seves col.leccions. Ho fa amb la sèrie Vull Llegir!, pensada per als més petits. Amb el suport de les làmines il.lustrades, unes adaptacions molt reduïdes fan entrar els primers lectors en els personatges i els moments més importants de la veu de la vora del foc. Per això hi trobem també una altra versió d''El gat amb botes' o 'La Ventafocs'.
       Si a la col.lecció de La Galera, l'adaptació permet explicar que un moliner, quan va morir, va deixar el poc que tenia als seus tres fills, el molí, l'ase i el gat —un gat més que savi, com tothom sap, capaç de posar-se botes i enredar un marquès per molt marquès que sigui—, la col.lecció encara més reduïda de Cruïlla, perquè és per a més petits, fa una mena de flaixos, amb apunts per als més grans amagats a la coberta, que recorden els moments més importants del conte en clau de sinopsi, en lletra majúscula i lletra manuscrita, per complir amb la intenció de començar a llegir.


[Suplement Cultura diari AVUI, 31 octubre 2002]

Dàtils, cangurs i diversitat

José Antonio Millán. L'arbre dels nassos. Traducció de Jordi Jané. Il.lustracions de Perico Pastor. Col.lecció Milcontes. Editorial Destino-Planeta, 2002. A partir 5 anys.

Norma Sturniolo. Teodora i els canvis de pell. Traducció de Margarida Trias. Il.lustracions de Diego Bianchi. Col.lecció Milcontes. Editorial Destino-Planeta, 2002. A partir 5 anys.

David J. Smith. Si el món fos un poblet. Trad. de Núria Sales. Col.lecció Simbolet. Símbol Editors. Sant Cugat del Vallès, 2002. A partir 5 anys.


       La branca infantil i juvenil de Destino, del grup Planeta, ha remodelat la seva línia amb àlbums il.lustrats —continuant la tradició del Premi Apel.les Mestres—, i la de l'àlbum més petit amb la col.lecció Milcontes, que preveu la novetat de pròxima aparició de l'escriptora Carme Riera en el conte infantil.
       De moment, José Antonio Millán i Perico Pastor fan tàndem amb 'L'arbre dels nassos', un conte del desert d'Aràbia que, si no fos perquè el nas del personatge protagonista es converteix en dàtil, de tant posar-se els fruits de la palmera al nas, es podria dir que fa l'ullet a Pinotxo i la seva nàpia de fusta. El cas és que tots els misteris tenen una explicació o altra. I veritat o mentida, la d'aquest cas es troba en un arbre embruixat que pispa els nassos i els substitueix per un dàtil d'enormes dimensions.
       En una picada d'ullet al flautista d'Hamelin, el personatge recapta per viles i ciutats els voluntaris que volen sortir a la recerca del seu nas i, com si parodiés Bush, el jove protagonista aconsegueix un exèrcit de voluntaris amb dàtil, disposats a fer l'Operació Nas del Desert. Amb l'única diferència que, aquí, Sadam és una bruixa, i el petroli són els nassos de la palmera embruixada que pertanyen als seus propietaris.
       Aquesta és una lectura entremaliada i lliure del conte escrit per Millán i il.lustrat per Perico Pastor. Però, per descomptat, també es pot fer la lectura tradicional. Per exemple, l'arbre dels nassos podria ser el substitut encantat de l'home dels nassos que ningú no ha aconseguit mai de trobar l'últim dia de l'any. A gust, doncs, del lector. Les làmines de Perico Pastor, pintor que no és la primera vegada que s'acosta a l'àlbum il.lustrat, tendeixen a dominar pel to daurat de sorra banyada pel sol del desert. Totes, doncs, destaquen per la força de color i només reposen quan reflecteixen la palmera embruixada o la marxa del desert amb una proporció dominada pel blau del cel.
       El conte de Norma Sturniolo, de moment el segon de la col.lecció, explica la història d'una cangur que no s'acontenta amb la seva pell ni la bossa del ventre i decideix anar al País dels Canvis de Pell on es trobarà amb tota mena de bèsties que, com en una passarel.la Gaudí, li mostraran els models que pot triar. Les il.lustracions de Bianki són de línia geomètrica i imiten el collage en una tendència cap a la videoanimació.
       Una altra editorial, Símbol Editors, amb seu a Sant Cugat del Vallès, ha tret també col.leccions noves. Un àlbum vol explicar als lectors que hi ha un gran poble anomenat món. Les il.lustracions, gairebé pintures de petit format perquè ocupen la majoria les làmines doblades, serveixen per fer un recorregut universal per les diverses nacionalitats, llengües, edats, religions, aliments, aire i aigua, l'alfabetització, l'economia, l'energia, la història i el futur. Un breu apèndix explica com es pot orientar els petits lectors i explicar el contingut del llibre, que a vegades sembla que tendeixi a ser un recull estadístic, però que té com a objectiu divulgar el fet que la diversitat del món es mereix un tractament sense discriminacions. Una eina senzilla, però rigorosa per a biblioteques escolars. 


[Suplement Cultura diari AVUI, 7 novembre 2002]

Lectures estimulants

Diversos autors. Col.lecció Sense Límits. Editorial Empúries. Barcelona, 2002. A partir 9 anys.

Diversos autors. Col.lecció Mossegades. Editorial Empúries. Barcelona, 2002. A partir 7 anys.


      Una ullada general a aquestes dues col.leccions aparegudes aquesta temporada confirma la intenció dels seus editors. Temes sense límits, per una banda, amb el benentès que qualsevol tema hi té cabuda mentre estigui dins la línia establerta de lectura estimulant per a aprenents de lectors madurs, i mossegades a discreció, relats breus, contes ràpids, per ser engolits un darrera de l'altre. En un "món de llibres sense lectors", tal com el definia l'escriptor Jostein Gaarder en l'últim congrés de l'International Board on Books for Young People (IBBY) de Basilea, els intents editorials de promoure "lectors en un món de llibres" només poden ser aplaudits.
      El catàleg està dominat per traduccions, tot i que també hi ha alguns autors catalans. Però la seva característica principal, a banda del contingut, és el disseny. Un disseny que fuig del cànon establert i que es "despentina" amb cobertes il.lustrades amb un to cridaner i amb tipografia de lletra manual, és a dir, lletra d'il.lustrador. A més, la col.lecció Mossegades es distingeix per un troquelat al marge superior dret que imita una mossegada, com si llegir fos tan senzill com clavar una queixalada a la llesca de pa o a la poma sense pelar.
      Així, doncs, a la col.lecció Mossegades, trobem un relat de Margaret Clark en què el protagonista es desperta un matí amb els cabells de punta, electritzats. La clau consisteix a esbrinar com és capaç de fer-los tornar tal com estaven, passant per una colla de problemes convertits en aventura. Un conte de Christobel Mattingley fa que la protagonista, que tendeix a ser una mica tranquil.la, arrenqui a córrer sense que la pugui aturar ningú. Un altre de Margaret Mahy relata la passió del protagonista per anar a l'abocador i remenar-hi les escombraries, una història de ficció que té, però, el seu referent real en molts llocs del planeta on els abocadors són l'últim reducte de la pobresa.
      Moya Simons fa entrar els lectors en el joc de les mentides quan el seu protagonista assegura que ve del planeta Mart, cosa que ho corroboren les orelles estil Palomino. L'autor Bill Condon aporta el germans Porker que no són el que aparenten i que són uns trapelles que fan anar de boig la seva mestra. Max Dan és un altre autor que no té cap necessitat de recórrer als abocadors, com la col.lega de col.lecció, Margaret Mahy. En aquest cas en té prou amb  la quisca de casa, amb uns pares més que bruts, a qui el protagonista intentarà reciclar.
      La col.lecció Sense Límits presenta continguts una mica més complexos, tot i que no s'adreça a una franja lectora determinada sinó que deixa que sigui el lector qui triï allò que li sembli més adequat al seu nivell. Les històries de Sense Límits poden endinsar-se en la ciència-ficció com la de Frank Baeer i Rita Mühlbauer, o en un relat de Joachim Friedrich que reprenen l'inesgotable tema de les bruixes i l'home-llop. El terror s'hi troba de la mà de l'autora Anne Fine, amb un llibre de malsons entre dues companyes de biblioteca. La tendresa i la frontera del seny i la rauxa són tractats per Morris Gleitzman amb una protagonista bocamolla que dóna títol al llibre. L'autor Peter Carey, guardonat amb el Booker Prize, utilitza la loteria com a eina de creació per parlar d'un petit protagonista que vol arribar a casa amb la grossa a la butxaca. I l'autora Theresa Breslin, guardonada amb el Carnegie Medal, hi és present amb dos gèneres, el terror, ambientat en un cementiri, i l'humor, amb un conte d'embolics de noms de fonts.


[Suplement Cultura diari AVUI, 14 novembre 2002]

Fugint del gueto

Uri Orlev. Corre, noi, corre! Traducció i il.lustració d'Eulàlia Sariola. Editorial Alfaguara Grup Promotor. Barcelona, 2002. A partir 12 anys.

      Afortunadament, ha aparegut una altra novel.la d'Uri Orlev. I dic afortunadament perquè aquesta edició permetrà recordar la seva anterior novel.la, 'L'illa del carrer dels Ocells'. Aquella, i aquesta d'ara, 'Corre, noi, corre!', parlen del gueto nazi. Però, si a la primera, Uri Orlev va descriure la situació del Gueto de Varsòvia, en aquesta descriu un altre gueto, aparentment més lliure, el rural, però igualment en mans dels malvats i dels còmplices dels malvats.
      Ens trobem novament davant d'una de les millors novel.les de l'any. Ja va passar, i ho vaig afirmar aquí, el 1998, amb 'L'illa del carrer dels Ocells'. Recordem: Uri Orlev neix a Varsòvia el 1931. El seu pare és fet presoner pels russos. Ell, la seva mare i el seu germà viuen al Gueto de Varsòvia. La seva mare és assassinada pels nazis. Ell i el seu germà són deportats als camps d'extermini.  Sortosament, els dos són alliberats en acabar la Segona Guerra Mundial. Són enviats a Israel, l'estat creat fa cinquanta anys per un jueu d'origen polonès, com Uri Orlev. Ara, Uri Orlev viu a l'infern contemporani en què s'ha convertit Jerusalem.
      De tot això, Uri Orlev en va parlar, fa gairebé dos anys, com a escriptor convidat en el II Congrés de Literatura Infantil i Juvenil Catalana, a Vilafranca. Uri Orlev, premi Andersen, va pronunciar la seva ponència en hebreu. Va entendre per què, essent jueu, en un congrés de professionals de la literatura catalana, no calia passar per una llengua frontissa, que hauria estat l'anglès. Les obres d'Uri Orlev tenen l'honestedat i la coherència d'un testimoni que no es pot inventar. Estic segur que l'autor s'ha emocionat en molts dels paràgrafs, quan els ha escrit. Són aquells en què els lectors també s'emocionaran. La bona literatura es detecta per aquesta connexió espontània que no té recepta.
      'Corre, noi, corre!' és una novel.la, traduïda de l'hebreu per Eulàlia Sariola, que ensenya a sobreviure en una situació límit. Diu Uri Orlev que la història es basa en el que va sentir explicar a un jueu d'origen polonès que tenia 5 anys quan els nazis es van fer amb Polònia i que en tenia 8 quan es va quedar tot sol a causa de la guerra. Això, però, no impedeix que Uri Orlev s'hi senti identificat. Ell també es va quedar gairebé sol per la brutalitat de la guerra. I per això hi ha uns moments del seu relat que tenen una semblança amb altres moments de l'anterior novel.la: la trobada al bosc, inesperada, fugaç, amb el seu pare, per exemple.
      Uri Orlev converteix la realitat de la seva infantesa en un testimoni que només el pas del temps podria fer que es confongués amb la ficció. Però la crueltat de conflictes actuals manté en una permanent alerta allò que va succeir i allò que continua succeint. 'Corre, noi, corre!' és la història d'un nen jueu que té com a gueto el bosc i els pobles de muntanya pels quals fuig, per sobreviure. El perill, la por, el coratge, l'enginy, l'amor, l'odi, la generositat, la traïció, l'egoisme, la fam, l'explotació, la natura, i també la decisió pròpia: sóc jueu, malgrat tot, diu el protagonista.
      Amb un mestratge poc habitual en el ram, Uri Orlev descriu allò que més coneix. I no en surten ben parats els nazis, és clar. Però tampoc no en surten ben parats ni tots els jueus, ni tots els polonesos. El lector destriarà entre els que actuen a favor de la bondat i els que actuen a favor de la maldat. No m'atreveixo a parlar d'una novel.la d'aventures. Per no confondre els infants víctimes de la guerra en aventurers. En tot cas, parlaria  d'una novel.la que té el do d'explicar en clau d'aventura  una història  de sentiments que corprèn  profundament.


[Suplement Cultura diari AVUI, 21 novembre 2002]

Sis il·lustradors, sis punts de vista

Charles Perrault. La Ventafocs. El petit Polzet. El gat amb botes. Versió catalana d'Albert Jané. Il.lustracions d'Isabelle Forestier, Miguel Ángel Pacheco i Jesús Gabán. Projecte gràfic d'Aura Comunicació. Cercle de Lectors. Barcelona, 2002. A partir 6 anys.

Jacob i Wilhem Grimm. La Bella dorment. Blancaneu. La caputxeta vermella. Versió catalana d'Albert Jané. Il.lustracions de Gusti, Pep Montserrat i Javier Serrano. Projecte gràfic d'Aura Comunicació. Cercle de Lectors. Barcelona, 2002. A partir 6 anys.


      Els àlbums que formen aquesta sèrie singular editada per Cercle de Lectors, a partir d'un projecte gràfic d'Aura Comunicació, és una aposta editorial que no s'avé a cap esquema previ de lector o voyeur sinó que posa mitja dotzena de contes clàssics al servei d'un grup d'il.lustradors, en una estilitzada versió textual d'Albert Jané, per tal que siguin ells els qui es facin seu l'àlbum i produeixin una representació plàstica i lliure sobre allò que la lectura de la versió de cadascun dels contes els proporciona i també, segurament, sobre les imatges que mantenen en el subconscient, de la impressió que en van tenir d'infants, lectors o oients dels mateixos contes.
      Només cal advertir a aquells qui vulguin endinsar-se en aquest passeig visual que els sis àlbums són de dimensions antiprestatgeria (pam llarg per pam i mig aproximadament), i amb aquest atractiu afegit aconsegueixen una de les funcions del suport que ha escollit l'editor: impressionar d'entrada qui s'hi acosta i enganxar-lo per allò que li ofereix a dins, làmina a làmina.
      Les imatges dominen el passejant i ell ha d'intentar dominar el recorregut, i si el passejant és un primer lector se sentirà dominat per la grandiositat del llibre i per les descobertes que hi farà. No m'atreveixo a dir que l'adult sigui capaç de deslliurar-se del mateix magnetisme. La sèrie, doncs, compleix la funció bàsica del llibre, a mig camí del luxe sense exageracions i el regal de bon gust, en una aposta potser romàntica i que fuig de les lleis de mercat tant per les dimensions com pel contingut.
      A 'La Caputxeta Vermella', l'il.lustrador Javier Serrano se centra en la personificació de tots els elements: la fruita, les joguines, els animals, les plantes, el sol, la lluna i remarca la presència inquietant i immensa del llop. A 'Blancaneu', l'il.lustrador Pep Montserrat es basa en l'expressivitat teatral dels personatges i crea una composició agosarada, amb presència de tocs orientalistes en el vestuari. Els personatges circulen per un paisatge poc definit. A 'La Bella Dorment', l'il.lustrador Gustí situa el conte en un ambient medieval, molt depurat, on destaquen les monocromies efectistes en cada làmina. Els personatges tenen la rigidesa dels titelles.
      A 'El gat amb botes', l'il.lustrador Jesús Gabán posa èmfasi en els contrastos, amb un estil barroc, per l'opulència dels elements bàsics del conte (la carrossa, el castell, el vestuari del fals marquès...), en contrast amb el despullament dels segadors, la delicadesa de la princesa i la sensualitat de la jove parella. A 'El petit Polzet', de Miquel Ángel Pacheco, destaca la interpretació militar que en fa l'autor, amb condecoracions de l'Ogre que és representat com a mig Frankenstein, mig robot, en oposició a la tendresa de les actituds de supervivència dels infants del conte.    Unes imaginatives botes de set llegües, una mena de tanc bèl.lic, serà comandat finalment pel petit Polzet, amb finalitats humanitàries. I a 'La Ventafocs', les il.lustracions d'Isabelle Forestier tenen caràcter realista, barrejats amb tocs de vestuari futurista o de disseny, amb un to poètic, al servei d'una mena de coreografia amarada de sensualitat.


[Suplement Cultura diari AVUI, 28 novembre 2002]

Remodelació de la col·lecció «Ala Delta»

Teresa Bertral. La bruixa sense escombra. Il·lustracions de l'autora. Col·lecció Ala Delta. Editorial Baula - Edelvives. Barcelona, 2002. A partir 5 anys.

      L'autora Teresa Bertral és una de les que protagonitza el remodelatge de disseny que la col.lecció Ala Delta. Autora del text i també de les il.lustracions, si el conjunt es posa en una balança, el resultat es decanta més per la il.lustració que no pas pel text. El conte 'La bruixa sense escombra' està pensat per ser publicat en suport àlbum i la nova línia de la col.lecció s'hi acosta, tot i que en un format de rústica, encara que a l'interior dominen les làmines il.lustrades en paper de qualitat. I dic que la balança es decanta més per la part il.lustrativa perquè és el plat on l'autora hi ha deixat més la pell.
      És habitual, en aquests llibres per a primers lectors, que el conte sigui una espurna per donar peu a l'estímul de la fantasia a partir de les il.lustracions. I aquesta funció la compleix perfectament, fent un recorregut que, només a cop d'ull, no necessita el suport textual. En aquests casos, en què sovint es requereix un lector-explicador, sempre m'ha fet l'efecte que els àlbums fins i tot permeten a l'adult fer volar la vena creativa i explicar una versió diferent del text sobre allò que veu.
      No vull dir amb això que hàgim de prescindir del text proposat per l'autora, que té el seu punt d'originalitat, malgrat que hagi recorregut una vegada més al món de les bruixes i les escombres, d'altra banda, cal admetre-ho, prou familiars entre els més petits. El que vull dir és que, per mor de les bruixes, el llibre podria passar desapercebut per les seves il.lustracions, que juguen molt amb els primers plans i també l'angle de les grans distàncies, quan es tracta de volar, i aporten alguna làmina destacable, com la de la petita protagonista en una vella biblioteca, escodrinyant un llibre antic damunt d'un faristol. Aquesta relació de contemporaneïtat i de passat és la combinació que fa l'autora. Perdonem-li, doncs, l'ús i abús de la bruixa, si el resultat plàstic hi surt guanyant.
      La col.lecció Ala Delta, on es troba aquest llibre, camina cap als quinze anys d'història i ha fet un cop de timó en la seva presentació. El seu format havia quedat reduït a aquella mena de llibres que no són ni una cosa ni l'altra. La nova línia vol ser renovadora i situa la col.lecció en el lloc que li correspon. És clar que aquestes intencions no només afecten el maquillatge extern sinó també el contingut. Els seus editors afirmen que volen que els llibres "emocionin, interessin des de la primera pàgina i facin pensar".    Estaria bé que una proposta així s'inclogués en les desenes de premis que es convoquen anualment.
      Una de les novetats de la nova etapa d'Ala Delta és la incorporació d'autors traduïts que, fins ara, es trobaven només a Ala Delta Internacional. La nova sèrie es presenta en tres grups: primers lectors, a partir de 8 anys i a partir de 10 anys. I tot i que es parla de nous originals, s'han recuperat títols anteriors com 'Tomàs i el llapis màgic', de Ricardo Alcántara; 'Embolica que fa fort!', de M. Àngels Bogunyà; 'La tieta Adela a Nova York', de Núria Pradas; 'Ala de corb', d'Enric Larreula; 'Fem una pel.lícula, Borinotman?'; o 'El senyor dels punts suspensius', de Dolors Garcia.
      L'opció de la renovació d'Ala Delta és l'altra cara d'una moneda que sovint costa prou cara, tant als editors com als autors: la descatalogació, la desaparició del llibre de fons, davant la desenfrenada febre de l'edició nova. En aquest cas, l'opció de la recuperació, tot i que inicialment limitada, evita, de moment, una nova desaparició d'un catàleg que en catorze anys ha reunit un bon nombre d'autors i títols recomanables.


[Suplement Cultura diari AVUI, 5 desembre 2002]

La síndrome de Harry Potter

David Colbert. Els mons màgics de Harry Potter. Traducció de Jordi Vidal. Edicions B. Barcelona, 2002. A partir 12 anys.

Georgia Byng. Molly Moon i l'increïble llibre d'hipnotisme. Traducció de Josep Sampere. Il.lustració coberta de David Roberts. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2002. A partir 10 anys.


      No ho malinterpretem. Els dos llibres ressenyats en aquest article no imiten Harry Potter. Encara és aviat perquè això passi i prou temps tindrem per anar descobrint contes, narracions i novel.les nascudes sota la influència, més mediàtica que literària, de Harry Potter. De moment, la síndrome Harry Potter s'ha deixat notar en els criteris editorials que, com per art de màgia, han desenterrat les edicions de llibres de format singular, amb extensions de 200 a 300 pàgines per als lectors joves, i en cartoné.         

      Als dos títols ressenyats, podríem afegir-hi la sèrie de La Peggy Sue (Alfaguara-Grup Promotor), una noia amb ulleres màgiques que es mou per mons fantàstics; o pel format, al recull de contes explicats per Enid Blyton (Columna), que la seva filla, Gillian, ha recollit de quan li explicava la seva mare, d'infant, entre els cinc i vuit anys, amb una memòria admirable.
      L'estratègia és evident. ¿Quina mena de llibres ha posat Harry Potter a les mans de la població lectora jove? Doncs, contra totes les previsions i intencions, en temps de no lectura, han estat llibres gruixuts, en cartoné, de l'antiga escola. I ha funcionat. No pas sense fer-hi res. Simplement s'ha accionat una tremenda maquinària industrial i publicitària, acompanyada de resultats en borsa, que ha ajudat a fer descobrir una literatura de sempre en llenguatge d'avui.
      El qui ha posat el dit a la nafra en aquest aspecte ha estat David Colbert, un antropòleg, guionista de televisió i director literari. Colbert ha fet un llibre en una edició no autoritzada per J.K.Rowling (Edicions B), en el qual escodrinya els mites, les llegendes, els bestiari fantàstic, les referències literàries clàssiques i tots els ingredients que J.K.Rowling fa servir en els seus Harry Potter. Es podria ben bé dir que amb aquest manual sobre els secrets de Harry Potter, David Colbert fa un gran favor als qui mai no llegiran Potter i, en canvi, no només sabran tots els ingredients de la seva poció sinó que es poden fer passar per experts de la literatura més mediàtica dels últims temps. Ja no estaria tan bé que David Colbert hagués posat a l'abast de crítics una eina per pedantejar, i encara pitjor que, sense voler-ho, hagués escrit un manual per ajudar els que, com deia abans, es preparen, inconscientment, és clar,  per escriure succedanis de Harry Potter.
       Una altra cosa pretén l'edició de Molly Moon, que és presenta com el personatge femení que li ha de fer l'aleta a Harry Potter, però en clau d'hipnotisme. Ens trobem davant la primera novel.la de Georgia Byng que surt disparada amb alenada de bestseller, o d'operació mediàtica, perquè diuen que es publicarà, de moment, en 25 idiomes, i fins i tot ja es parla de cinema, de la mà del mateix productor de Harry Potter. La protagonista també és òrfena i, com és lògic, viu en un miserable orfenat, i un dia fa una troballa extraordinària a la biblioteca del poble: un manual d'hipnotisme. Alguna cosa deuen tenir els personatges orfes que s'han anat repetint en el llarg dels temps, en clau més bleda com el cas d'Annie, o en clau més trapella, com el cas Oliver Twist, de Charles Dickens. El que queda clar és que continuem trobant-nos davant de registres i personatges ja vistos, mentre ens anem oblidant de clàssics com el mateix Dickens, o Roald Dahl o Michael Ende, entre molts altres. Molly Moon encara és jove i, de moment, el seu primer llibre hipnotitza només de mirar-ne les cobertes que Cruïlla ha presentat en un platejat que et deixa flaix si te'l mires sota un llum.

 
[Suplement Cultura diari AVUI, 12 desembre 2002]

Tres premis de literatura infantil


Mercè Anguera. Sóc molt Maria. Il.lustracions de Mabel Piérola. Editorial La Galera i Cercle de Lectors. Barcelona, 2002. A partir 5 anys.

Mercè Anguera. Caga, tió! Il.lustracions de Mikel Valverde. Col.lecció Cues de Sirena. Editorial La Galera. Barcelona, 2002. A partir 5 anys.

Lorenzo Silva i Jordi Sàbat. Laura i el cor de les coses. Col.lecció Destino Infantil. Editorial Destino. Barcelona, 2002. A partir 5 anys.



     Aquests són tres llibres que corresponen a tres dels premis anuals adreçats a la franja lectora primerenca, el de l'Hospital Sant Joan de Déu, el Comte Kurt i l'Apel.les Mestres. Per tant, són tres premis que haurien de demanar guspira en la narració i que acaben ampliant el seu objectiu amb les il.lustracions que arrodoneixen el text original i tenen així l'oportunitat de convertir-se en llibres per a tots els públics.

Es dóna la circumstància que dos dels premis han estat atorgats a la mateixa autora, Mercè Anguera, tot i que les edicions de l'un i de l'altre són considerablement diferents. 'Sóc molt Maria', el conte il.lustrat per Mabel Piérola, ha esta dissenyat per sobtar qui hi passi els ulls. Mabel Piérola ha elaborat un llibre que és una peça d'artesania i ha defugit de classificar-lo a les cobertes amb una il.lustració determinada. Massa neutra i tot. Per això l'aparença és la d'un diari que, a dins, amaga sorpreses, i de les bones.

Són tot escenes des del punt de vista de la petita protagonista, un personatge que el dia que va al casament d'una tieta seva, es planteja qui i per què és com és, davant les diverses versions contradictòries que rep dels adults que l'envolten. Així, Mabel Piérola mostra grans figures, gairebé sempre escapçades, per donar la sensació de la mirada, per exemple, d'un mateix sobre una part del seu cos, acompanyades d'un element extern que situa l'ambient on es mou el personatge. El to càlid de les làmines no s'abandona en tot l'àlbum. Les pinzellades de traç gruixut remarquen les imatges que l'autora vol definir més aproximades al personatge (els amics, els grans, un gat...) per acabar tancant amb una làmina desplegable en tres cossos i la protagonista sencera, envoltada d'algunes de les seves joguines i objectes preferits. Piérola ha tendit a la il.lustració de referències clàssiques, però amb una esgarrapada molt contemporània.

Les il.lustracions que Mikel Valverde ha fet per al Comte Kurt de la mateixa autora són, per necessitats d'edició, tota una altra cosa. En aquest cas, l'autor perfila els personatges (pares, tió i dos germans) i n'omple de colors cadascuna de les seves parts, fins al punt que l'acoloriment posterior sobre apunts de línia simple pren forma i contingut. De la mateixa manera que els dos llibres són molt diferents, també els contes de Mercè Anguera són molt diferents. El que li va valer el premi Hospital Sant Joan de Déu és més treballat, potser pensant en un primer lector ja més fet. En canvi, el que li va valer el premi Comte Kurt és excessivament limitat, potser per les circumstàncies del mateix premi. Així com en el primer hi ha un procés de recerca de la identitat del personatge a través de la intriga, en el segon, la linealitat i obvietat que s'hi segueix s'escapa de la guspira que un premi hauria de demanar, cosa que fa tenir seriosos dubtes sobre l'encert de parlar de "premi" en el cas del Comte Kurt, quan potser és més la "recerca" d'un text per als primers, molt primers, lectors.

D'altra banda, l'àlbum del premi Apel.les Mestres, pel que fa al text, és un cant a la necessitat de compartir, a partir dels ulls de la protagonista que aprèn a veure les coses que més estima i a apreciar-les per no viure en l'egoisme d'aprofitar-se'n ella sola. L'il.lustrador Jordi Sàbat ha optat per un treball que transporta a una mena de bagul de joguines. El cavall de cartró, les bitlles, els soldats de plom, el cotxe de curses i alguna altra joguina pròpia dels encants introdueixen la imatge frontal de la protagonista que assalta el visitant de l'àlbum amb una làmina que recorda un dels retrats de la primera etapa de Joan Miró. La resta és un recorregut minuciós per les peces del bagul fins a deixar-lo buit.

[Suplement Cultura diari AVUI, 19 desembre 2002]

Una tria que voldríem infinita

Teresa Duran i Marta Luna. Un i un i un... fan cent. Col.lecció El Bagul. Editorial La Galera. Barcelona, 2002.

       Les autores adverteixen d'entrada d'allò que segurament els dol: es van seleccionar 850 personatges de ficció de la literatura infantil i juvenil universal sobre una base d'uns 320 títols. Es va treballar sobre narrativa d'autor conegut, prescindint de la poesia i del teatre i, finalment, per exigències d'edició, es van quedar amb cent personatges de la literatura universal, alguns dels quals seran coneguts pels lectors més novells i la majoria, ni que sigui d'oïdes, pels lectors madurs.
      Així ha aparegut aquest recull de cent personatges, identificats cadascun amb la il.lustració que els ha donat a conèixer, i els han catalogat per  al lector amb un esquema pràctic: qui són, què fan, com els veuen els altres, els seus senyals d'identitat, el retrat físic, quin són els seus amics...
      La presentació, a més, suggereix algunes connexions entre personatges. Per exemple, d'Alícia, de Lewis Carroll, podem saltar, passant pàgines, és clar, a Margarida, de Lola Anglada. O, en el cas dels gossos, del Rovelló, de Josep Vallverdú, podem saltar a Buck, de Jack London, a Xola, de Bernardo Atxaga,  o a Milú, de Tintín / Hergé. Un estudi, doncs, que, si no m'erro, és el primer que recopila un gruix d'herois de la literatura per a infants i joves, i per tant el fa no només interessant en català sinó en altres llengües.
      El treball de les dues autores és inevitablement una selecció, d'acord, però és aquí és on cal posar el dit a la nafra. En plena era informàtica i digital, la publicació d'aquest recull hauria de representar una porta cap a una recopilació oberta que no només abastés els 850 personatges que esmenten les mateixes autores, i que et fan la boca aigua, sinó tots aquells que es vagin afegint al patrimoni literari. Avui en dia, un estudi com aquest ja no es pot plantejar sense aquesta possibilitat paral.lela.
      Hi ha mitjans, suficientment subvencionats per diversos organismes públics, i no pas amb pocs euros, que mantenen pàgines web inútils per a la informació general, tot i que segurament molt útils per a l'autobombo corporatiu. 'Un i un i un... fan cent' hauria de tenir un títol infinit: 'Un i un i un... fan molts'. El mateix planteig del llibre, en suport digital, permetria que les interconnexions entre personatges, obres, autors, cultures o gèneres fos tan senzill com un clic. El paper, com tothom sap, es desfassa l'endemà de ser escrit.   Com a mostra, el cas de la fitxa del personatge Harry Potter que fa referència al desig que pugui arribar aviat al cinema en català. Això, en suport digital, un cop estrenada la segona pel.lícula, quedaria solucionat immediatament amb una actualització rigorosa.
      I posats a remenar el bagul, tot i que admeto que es tracta d'interessar-se per la vida i l'obra dels personatges de ficció, crec que s'hi fa imprescindible també un índex onomàstic que, com a mínim, permetés trobar alfabèticament obres i autors. Ara, aquesta informació està limitada a la tímida bibliografia, però dins de cada personatge.
      De moment, doncs, un esplèndid primer tast del que m'agradaria que no tingués fi, una mena de Qui és Qui de ficció que recull noms tan cèlebres com Alícia, Astèrix, Babar, Batman, Capità Trueno, Caputxeta Vermella, Harry Potter, Jim Botó, Massagran, Matilda, Momo, Oliver, Patufet, Robinson Crusoe, Sherlock Holmes, Tom Sawyer, Tres Bessones, Voldemort o Xola. I així fins a cent... només.


[Suplement Cultura diari AVUI, 16 gener 2003]

Veus antigues, to contemporani

Brian Patten. El Gegant de la Història. Traducció d'Aïda Garcia. Editorial Empúries. Barcelona, 2002. A partir 12 anys.

      Diu l'autor Brian Patten en aquest volum de contes: "Les històries apareixen en diferents cultures, es vesteixen amb robes diferents i viatgen sense passaport per creuar les fronteres físiques i temporals. Podríem buscar les fonts basant-nos en l'antiguitat, però continuaríem sense arribar a la font original." I més endavant admet: "Algunes de les que apareixen en 'El Gegant de la Història' són simples còpies, contades per enèsima vegada al llarg del temps."
      Brian Patten (Liverpool, 1946) ha publicat diversos reculls de poemes, i se'l coneix també com "el poeta de Liverpool" ciutat on a la dècada dels seixanta va formar un grup de teatre, els Grimms, però el gruix de la seva obra literària és adreçada a lectors joves.    Aquest volum, que Empúries ha presentat a mig camí del regal "de detall" i del llibre de biblioteca, es troba a la frontera difícil d'establir entre lectors en procés de formació i lectors madurs.
      Un dels referents del llibre, per orientar el lector d'aquest comentari, el trobaríem en el llibre 'Els narradors de la nit', de l'autor de Damasc, establert a Alemanya, Rafik Schami (La Magrana, 1991). Aquell i també aquest són com contenidors (o calaixeres, com els anomenarien Antoni M. Alcover i Francesc de Borja Moll) de velles històries contades de generació en generació, que es presenten amanides amb una situació ambiental que permeti al narrador recrear les antigues veus i dotar-les d'un to contemporani.
      En aquest cas, l'embolcall és un gegant de més de 4.000 anys que viu aïllat en un castell que, a còpia de segles, ha recollit milers d'històries. Però n'hi falta una, que en tants milers d'anys no ha pogut aconseguir. Si no la troba, corre el risc d'anar-se esllanguint fins a la mort, després d'haver perdut també el seu castell, i en conseqüència, tota la humanitat també perdrà la memòria de les històries que des que el món és món ha anat acumulant. Quatre infants vinguts de diferents parts de la Terra ajuden el Gegant de la Història a trobar el relat que li falta.
      Una vegada més, doncs, el mite de la immortalitat plana per damunt d'un argument de línia clàssica que Brian Patten sap llaurar i adobar per regenerar-la amb  un to poètic que entrelliga faules i contes amb moralitat, no sempre fàcil de copsar-ne el significat. És per això que Patten se serveix dels personatges que ha creat per ajudar o, com a mínim, encaminar el lector cap al rerefons de cada història, totes molt breus, fent-los també dubtar de la metàfora que tanca cada conte.
      Ja he dit que Brian Patten no amaga, honestament, que ha fet ús de nombroses fonts per elaborar el seu recull. Per exemple, n'extreu de relats àrabs, de la mística sufí, de les faules d'Esop, de Rumí, el poeta místic del segle XIII, del Panchatantra, de rondalles sense pàtria, de contes populars que en algun cas han passat a ser adjudicats als germans Grimm, d'històries africanes, alguna de les quals diu que ja esmenta també Geoffrey Chaucer als 'Contes de Canterbury', de llegendes japoneses, de contalles xineses o dels contes de 'Les mil i una nits'.
      El conjunt és un aplec d'històries que parteixen de la irrealitat per fer-se reals en la imaginació del lector. I el resultat és un volum que es permet, a més, el luxe de ser llegit a picossades, sense que per això el lector corri el perill de perdre el fil de la seva unitat argumental.


[Suplement Cultura diari AVUI, 23 gener 2003]

Arribar, hipnotitzar i moldre

Georgia Byng. Molly Moon i l'increïble llibre d'hipnotisme. Traducció de Josep Sampere. Il.lustració coberta de David Roberts. Editorial Cruïlla (també a SM en castellà). Barcelona, 2002. A partir 10 anys.

      El producte és elaborat amb tot el que cal per fer carrera: l'edició en tapa dura i amb efecte fluorescent perquè tinguis la sensació que et pot hipnotitzar; un argument amb referències d'altres productes que han fet fortuna; un llançament a vint-i-tantes llengües abans de ser distribuït; i l'anunci d'una pel.lícula (la mateixa productora de Harry Potter) per assimilar-lo a productes que han tingut bona premsa en els últims anys.
      Feia dies que en llegia el títol: 'Molly Moon...', 'Molly Moon...' ¿No tindrà alguna cosa a veure amb 'Molly Bloom', la 'Molly Bloom' de James Joyce? ¿O no serà pas parenta de l'autor Michael Molloy que escriu sobre bruixeria? No, no hi té res a veure, qualsevol relació entre James Joyce, Michael Molloy i Georgia Byng és simple imaginació.
       Més sospites: ¿una protagonista òrfena?, ¿un orfenat ple de ronya i mala gent?, ¿una gossa que acompanya Molly? Em sona... Ara que vivim temps de nostàlgia i les televisions fan clàssics de naftalina i els teatres les imiten —en parlava aquí un altre dia—, fa poc es va revifar 'Annie' al teatre: una protagonista òrfena, una gossa amb dots d'actriu —per cert, que diu que era "el" Trasto, mort de ficció, a 'El cor de la ciutat'—, i un somni americà.
       Tots aquests mals pensaments m'han anat assaltant, almenys, fins a les 60 primeres pàgines del llibre de Molly Moon que en té, en l'edició catalana, 349 amb un cos de lletra agraït. Ens trobem, doncs, davant d'un producte similar a Harry Potter, pel llançament, però que, pel contingut, s'assemblen com un ou i una castanya. A 'Molly Moon', la protagonista no té poders màgics i tot el que li passa és per casualitat. Hipnotitzar per aconseguir el que es vol, gràcies a un manual que té els secrets per fer-ho.
       A 'Molly Moon', si l'autora es deixés anar, tothom hipnotitzaria tothom. Les úniques referències clàssiques són les de l'orfenat, on els adults són molt, mooolt dolents, i els petits són bons, mooolt bons, i l'argument s'adapta a la vida actual. Ah, i acaba pels volts de Nadal, que en cinema sempre permet efectes nevats.
      Calen moltes taules per viatjar sola, amb 10 anys fets, en un vol a NY i sortir-se'n per art de màgia (o d'hipnoptisme, en aquest cas) i per viure una aventura de nassos amb tres protagonistes: la Molly Moon, el seu amic Rocky, i el fals i maligne professor Nockman, i la gossa, és clar.
       No desvelaré els misteris de l'aventura ni l'ambigüitat típica entre allò que pot ser un somni, un joc d'hipnotisme o un simple divertiment de l'autora, Georgia Byng, que, per cert, ha fet el salt estel.lar a la literatura de pistrincs llargs amb el seu primer llibre. Arribar,  hinoptitzar i moldre.
       És la mateixa autora qui, cap a la fi de Molly Moon, diu, en una moralitat que sembla que tapi la filosofia de tenir calés al preu que sigui per anar pel món i, sobretot, per NY: "El llibre d'hipnotisme li havia ensenyat [a Molly Moon] que tenia la facultat d'aprendre qualsevol cosa, sempre que hi posés els cinc sentits."
       Però, en aquesta novel.la, més que l'hipnotisme i la moralitat de l'autora, hi té més força l'aventura, amb intel.ligència esmolada de la Molly, els robatoris, la intriga, les persecucions, i altres recursos de literatura de gènere infal.libles que fan que  'Molly Moon' prengui volada a partir de la segona meitat del llibre. ¿Una Molly Moon? Sí, gràcies. ¿Però, i si hipnotitzéssim Georgia Byng perquè no ens castigui també amb set llibres? Si hi poséssim els cinc sentits, com Molly Moon, potser fins i tot aconseguiríem que Harry Potter s'aturés a mig camí.


[Suplement Cultura diari AVUI, 30 gener 2003]

Deu òperes convertides en deu contes

Jordi Sierra i Fabra. El meu primer llibre d'òpera. Diversos il.lustradors. Editorial Empúries. Barcelona, 2002. A partir 12 anys.

      El projecte d'aquest àlbum de luxe, però a l'abast de tothom, neix de la voluntat editorial d'aportar als lectors joves el coneixement d'algunes de les òperes més conegudes, no començant per la part musical sinó per l'argument del llibret. Calia trobar l'autor que reunís les condicions per fer aquesta transcripció des de l'àmbit musical a l'àmbit literari. I Jordi Sierra i Fabra és un dels autors que hi tenia més opcions.
      De petit, Sierra i Fabra, a més d'escriure —un dia vaig tenir l'oportunitat de veure els seus primers "llibres" d'autor adolescent elaborats artesanalment per ell mateix a la dècada dels cinquanta— escoltava les òperes que la ràdio retransmetia en directe. No hi havia televisió.
      Sierra Fabra diu que, als vuit o nou anys, 'La consagració de la primavera', d'Igor Stravinsky, el va captivar, i que la seva imaginació, que més tard el convertiria en un dels escriptors més prolífics d'aquest moment, volava amb les descripcions operístiques dels locutors radiofònics. Quan ja s'afaitava, Sierra i Fabra va descobrir el rock i la seva vida va fer un tomb, convertint-lo després en un dels experts musicals de la Transició.
      La música és molt present en algunes de les obres de Sierra i Fabra. En aquesta, però, és música celestial que l'editor ha convertit en peça d'artesania literària. I que l'editor ha rematat ampliant el projecte a diverses opcions d'il.lustració en un criteri que, precisament per la diversitat del passeig visual, s'acosta també a la diversitat literària al servei de la diversitat operística de la tria feta per l'autor. Es tracta de deu òperes d'entre una selecció de cinc-centes. Deu òperes explicades per a infants.
      Cada òpera s'estructura amb la presentació de la il.lustració d'un teatre d'òpera relacionat amb el compositor triat. Aquestes làmines, que recorden les d'un cartró de "construcció de cases" de quiosc, però amb mà de bon il.lustrador, serveixen per constatar, entre altres dades, que el foc persegueix els teatres d'òpera: el Marinski de Sant Petersburg es va cremar el 1870; el de La Fenice de Venècia ja es va cremar abans que s'acabés de construir, i dues vegades més fins a l'incendi del 1996 que l'ha tingut tancat fins ara; el Bayerische Staatsoper de Munic ja va treure guspires el 1823 i els bombardejos de la Segona Guerra Mundial el van destruir del tot; la Royal Opera House Covent Garden de Londres es va destruir pel foc el 1856; l'Ópera Comique de París va refugiar la companyia  que abans havia vist cremar el seu propi teatre; i el Gran Teatre del Liceu, cremat el 1994, ja havia patit un altre incendi el 1861, a més de la famosa bomba anarquista del 1893. Casualitat o no, la coincidència dels incendis és una picada d'ullet a la realitat més pròxima.
      La tria de Sierra i Fabra és aquesta: 'Iolanta', de Piotr Txaikovski; 'L'elixir d'amor', de Gaetano Donizetti;  'Turandot', de Giacomo Puccini; 'Simplicius Simplicissimus', de Karl Amadeus Hartmann; 'Les fades', de Richard Wagner; 'Guillem Tell', de Gioacchino Rossini; 'Aïda', de Giuseppe Verdi; 'Carmen', de Georges Bizet; 'El príncep Ígor', d'Aleksandr Borodin; i, és clar, 'La flauta màgica', de Wolfgang Amadeus Mozart.
      Deu òperes convertides en deu contes, amb unes il.lustracions suggerents i treballades exclusivament, que fan de l'àlbum una de les peces a tenir en compte de les edicions de l'any en aquest gènere, amb obra il.lustrativa de Carlos Esteve, Irene Bordoy, Horacio Elena, Fuencisla del Amo, Francisco Solé, Pablo Díaz, Mabel Poveda, Javier Olivares, Jesús Gabán, Lluïsa Jover, Pablo Núñez i Pep Montserrat, que il.lustra també, amb una al.lusió a 'La flauta màgica', la coberta.


[Suplement Cultura diari AVUI, 6 febrer 2003]

Merlí en videojoc i sense ajuts

Merlí, el camí del druida. Videojoc de Barcelona Multimèdia. Barcelona, 2002. A partir 10 anys.

      Al catàleg, si no extens sí que rigorós, que la productora Barcelona Multimèdia, ha creat en una línia d'aportar al suport digital i als videojocs els títols o personatges de la literatura clàssica com 'Alícia en terra de meravelles' o 'La volta al món en vuitanta dies', s'hi afegeix ara el videojoc 'Merlí, el camí del druida', un títol que arriba en el millor moment, si tenim en compte el boom de la literatura fantàstica, la màgia i la bruixeria.
      En aquest videojoc, Merlí viu amagat de tothom en una cova solitària. S'ha fet esclau del seu propi passat i el sotgen els fantasmes de les batalles que va provocar i les conspiracions, els conjurs i les profecies que van envoltar la seva vida... tot sigui dit de passada, vida fantàstica. Es tracta que l'usuari del videojoc ajudi Merlí a fer reviure el passat, que és com la sang que l'alimenta, i li faci canviar el rumb. Però per a això, cal que el jugador es faci còmplice de Merlí i s'apropiï a poc a poc dels coneixements seculars i dels poders que permeten convertir-te en un druida poderós.
      Amb 'Merlí, el camí del druida', Barcelona Multimèdia obre una nova línia editorial dins el camp del videojoc en català. L'obra se centra en la figura de Merlí, el  mag  llegendari de la cort dels cavallers de la taula rodona i recrea el món de les llegendes artúriques amb les fonts literàries de la figura de Merlí.
      La sinopsi situarà l'interessat: apartat del món, Merlí viu sol al bosc, confós entre les bèsties i abandonat a la seva follia. L’aventura comença, doncs, quan Merlí encara és jove. Si vol vèncer el mal, haurà d’acumular els dons i la saviesa que el convertiran en un dels druides més poderosos del seu temps. Un viatge enigmàtic el portarà a altres mons paral·lels, on la poesia, l’endevinació i la màgia seran els principals protagonistes.
      La producció de Merlí és una coproducció entre Barcelona Multimedia i Zenit Media, que amb un equip de guionistes, il·lustradors, animadors i programadors ha desenvolupat en els darrers tres anys la tecnologia necessària per poder crear un producte com aquest.
      Per crear l’aventura gràfica de Merlí, s’ha creat un motor gràfic específic que els tècnics anomenen ADN software, un sistema, diuen, de navegació dinàmica de 360 graus horitzontals i verticals que permet navegar entre imatges panoràmiques i interactuar amb objectes 3D.
      Per a la creació del joc s’ha dut a terme una important recerca de documentació gràfica per visualitzar tant els territoris de Merlí com els mons fantàstics que podrà visitar l’usuari, que s’han creat a partir de la documentació existent de les llegendes del famós mag.
      Potser alguns dels sortilegis de Merlí servirien per tornar al seu lloc allò que un bon dia es va establir des de l'organisme institucional corresponent: que el videojoc o el CD-Rom en català també era, com el disc, el llibre, la pel.lícula o altres formes de comunicació audiovisual, digne d'ajut, ja sigui de Política Lingüística o de qualsevol dels calaixons de la factoria de les Indústries Culturals.

      La normativa, que havia permès sentir-se més útil a qui s'hi dediqués, en un mercat prou difícil, ha estat aquest any eliminada, diuen, per falta de pressupost, i el videojoc en català torna a ser un dels únics productes que no té dret a cap mena d'ajut. Hi ha, doncs, una altra oportunitat per a qui vulgui apuntar-se al carro: ¿Qui s'anima a donar el primer cop de vareta màgica?

[Suplement Cultura diari AVUI, 13 febrer 2003]

Il·lustracions, sardines i contes

Núria Figueras Adell. El senyor Jeroni i les sardines. Il.lustracions d'Isabel Ferrer. Col.lecció Llibres del Sol i la Lluna. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona, 2002. A partir 6 anys.

      Hi ha actualment diversos premis que donen l'opció d'optar-hi amb textos i, a la vegada, amb il.lustracions. Dels quatre més coneguts, tots tenen característiques diferents. El de l'Hospital de Sant Joan de Déu, que convoca aquesta institució juntament amb La Galera i el Cercle de Lectors, atorga primer el premi a un text i, posteriorment, encarrega les il.lustracions a un professional. El premi Lola Anglada, que convoquen l'Ajuntament i la Caixa de Terrassa, atorguen primer el premi a un recull de sis contes i, després, convoquen un segon concurs als centres d'ensenyament per escollir les il.lustracions que acompanyen una edició especial que fa la Caixa de Terrassa. El premi Apel.les Mestres, que convoca Destino, s'adreça a àlbums ja complets amb text i il.lustració.
      I el premi Mercè Llimona, el convoca l'Ajuntament de Vilanova i la Geltrú i el publica l'Abadia de Montserrat. En aquest cas, primer es tria el conte guanyador en text i es convoca tot seguit un concurs d'il.lustració al qual poden optar-hi els dibuixants que vulguin. El llibre, convertit en àlbum, es publica a la col.lecció dels Llibres del Sol i la Lluna.
       'El senyor Jeroni i les sardines' és l'últim premi Mercè Llimona. Un premi que només posa una condició, a banda de l'extensió i les característiques adequades als lectors: que s'ambienti en l'àrea geogràfica, històrica o cultural de Vilanova i la Geltrú. Per tant, l'autor del text, pot triar entre multitud d'opcions. Llancem unes quantes pistes al vol: un conte de viatges amb el Museu del Ferrocarril, per exemple; un conte de por al Museu Víctor Balaguer; un conte gastronòmic amb el xató de protagonista; un conte sobre el carnaval i la pluja de caramels; o un sobre la costa, que és el que ha fet Núria Figueras, la guanyadora de l'edició de l'any passat.
       Es tracta d'un conte ambientat a la costa marinera on, per si algú no ho sabia, hi ha una corda que ferma un tap perquè la mar no es buidi. Però l'autora del conte embolcalla l'argument fantàstic amb la personificació d'unes sardines ben singulars: viatgen amb maleta i conviuen amb els vilanovins. Una sardina heroïna, Octàvia, desencalla la trama que conté barques, ones, far, xarxes i tot el que exigeix l'ambient del conte.
       Llegint aquest conte de sardines que parlen i que són com una mena d'inspectors de l'ONU, en versió marítima, he anat tenint diverses sensacions, que deu ser una de les funcions de la literatura, suposo, allunyar-te de la realitat i, si pot ser, de la mateixa història del relat que estàs llegint. El conte de Núria Figueras fa olor de salabror, fa pensar en els indians, en els viatgers sense terra d'acollida i en la vella faula, a la vegada tan d'avui en dia, que parla de la por a perdre el mar, ja sigui per un tap mal fermat o un per un descontrol ecològic.
       El conte, il.lustrat per Isabel Ferrer, guanyadora del certamen, té unes làmines que tendeixen a retratar més aviat els personatges en primer pla, amb un to càlid generalitzat, amb grans remolins de mar, ulls de peix i ulls humans sense gaire diferència, amb rostres expressius, engrandits, i amb tons pastosos que el fan un plaer per a la vista.
       El premi Mercè Llimona coincideix amb la reedició recent a Edicions B de dos àlbums de l'autora que va dedicar una gran part de la seva carrera a il.lustrar contes clàssics com els d'Andersen o Perrault, com els d'aquests dos llibres que recorden el ressò que Mercè Llimona va tenir no només aquí sinó, sobretot, en editorials europees i americanes.


[Suplement Cultura diari AVUI, 27 febrer 2003]