Aquest blog recull l'hemeroteca de les crítiques de literatura infantil i juvenil publicades
en diversos mitjans per Andreu Sotorra des del 1989 fins a l'actualitat.
Per fer una cerca avançada per autor, editorial, títol, edat recomanada o temàtica,
utilitzeu l'aplicació personalitzada de la columna «Explora aquest blog»

El blog «La Saloquia» consta de dos apartats:

1) El que inclou les crítiques del 1989 al 2005, amb el contingut incorporat directament en el blog.
2) El que inclou les crítiques des del 2006 fins a l'actualitat amb el contingut dins el web de l'autor.
_____________________

25 de juliol del 2013

¿Qui som?, ¿d'on venim?, ¿on anem?

Hendrik Willem van Loon. La història de la humanitat. Actualització de John Merriman. Traducció de David Torres. Col·lecció Samarkanda, Editorial La Magrana - RBA Libros. Barcelona, 2004. A partir 12 anys.   
       Dins el primer quart de segle passat, Hendrik Willem van Loon es va proposar respondre a les incògnites que més preocupen la humanitat des que té seny: ¿Qui devem ser? ¿d’on devem venir? , i ¿on caratsus devem anar? I així va néixer un llibre d’història universal que té el do de ser explicada de tal manera que, al llarg de 77 capítols, breus i entenedors, va trenant una llarga aventura que pren caràcter de ficció literària malgrat la seva realitat, de milers i milers d’anys, amb l’avantatge que després de més de quatre-centes pàgines, quan es fa una llambregada a Internet, com a paradigma de la revolució més recent, el registre literari i la intenció de fons de cada capítol no s’aparten gens del to emprat en parlar, per exemple, dels primers grafiters prehistòrics.
       ‘La història de la humanitat’, que ha estat revisada en diverses ocasions, en setanta anys llargs, compta en aquesta nova edició amb l’actualització de continguts de John Merriman, professor de la Universitat de Yale. Un extens índex onomàstic i de matèries facilita que aquest “atractiu novel·lot” de l’anar i venir de la humanitat al llarg dels segles es converteixi també en un llibre de consulta per trobar-hi referències als episodis i personatges més influents de l’evolució humana.
       Val la pena no saltar-se el breu prefaci, perquè és un deliciós conte curt sobre un viatge iniciàtic d’adolescència de l’autor en una expedició al capdamunt de la torre de l’església de Sant Llorenç de Rotterdam: “Va ser el primer cop —diu l’autor— que feia un cop d’ull al gran món”. I afegeix, com a conclusió: “La història és la poderosa torre de l’experiència, que el temps ha construït entre els camps infinits de les èpoques passades”.
       És així com es dóna una clau d’entrada al llarg passeig per l’inici de la civilització, la descoberta de la comunicació, els primers intents de resistència contra els elements, els primers afanys d’invasions territorials, les primeres guerres, els primers xantatges, les primeres vel·leïtats imperialistes, els primers egòlatres monumentals, les primeres injustícies, els primers traïdors, els primers polítics, les primeres caigudes del tron, els primers grans errors de la humanitat, les primeres grans reaccions per salvar el món, l’esperança dels nous mil·lennis…
       Si centenars d’obres literàries acosten els lectors de diverses generacions a l’experiència del seu present o el seu passat més immediat a través dels ulls de testimonis individuals, en el cas de ‘La història de la humanitat’ es fa a través dels ulls de qui es mira el món des del capdamunt de la torre després d’una ascensió que no només serveix de descoberta sinó també de nexe de comparació i de reflexió amb altres paisatges, altres èpoques i altres cultures.
       ¿No és l’ésser humà el que sempre ensopega tres vegades en la mateixa pedra? Doncs aquesta peça clàssica, pensada primer per a lectors joves amb ganes de saber com som, d’on venim i on anem, però útil també per a lectors veterans que mai no han acabat de tenir clar si primer van ser els egipcis, els sumeris o els fenicis, o que volen saber per què queden encara humans que viuen amb els ideals i els hàbits socials i culturals dels grecs, és una excel·lent proposta amb tots els ingredients de garantia per ser una d’aquelles lectures idònies per fer una pausa i tenir unes bones vacances… llegint, esclar.

Suplement Cultura diari AVUI, 15 juliol 2004

La faula ja no és el que era

Mariasun Landa. Un cocodril sota el llit. Traducció de Pau Joan Hernàndez. Il·lustracions d'Arnal Ballester. Col·lecció El Vaixell de Vapor. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2004. A partir 12 anys.

David Paloma. Vaques Guapes. Il·lustracions d'Ia Escudé. Col·lecció Tucan. Editorial Edebé. Barcelona, 2004. A partir 6 anys.


        No sé si algun tractat de psicologia infantil —o potser caldria dir escriptoril— ens aclariria per què cal suposar que els infants han de trobar l'atractiu de la literatura en històries on el bestiar té un paper important. Prescindint del gènere de les faules clàssiques, precisament no pensades per a lectors joves, els animals de tota mena han estat durant temps, i ho són encara ara, reutilitzats, com material reciclable, en centenars de contes i novel·les modernes. I totes, absolutament totes les bèsties, són capaces de provocar les situacions més inversemblants.
        La diferència és que mentre allà la faula ancestral porta implícita una moralitat, aquí, els animals protagonistes es limiten a actuar o bé com a persones o bé a voluntat de les persones amb qui conviuen.
        En aquestes dues novel·les, la cosa va de cocodrils i de vaques. Per separat, com els títols deixen ben clar.  I les dues s'han de qualificar de gènere fantàstic tot i que resulten més realistes les peripècies vacunes que no pas les cocodriles.
        Posats a definir la clasificació, diguem que les vaques de David Paloma fomenten el somriure a través d'una trama tintada de pinzellades d'humor. En canvi, el cocodril de Mariasun Landa provoca la reflexió posterior a la lectura.
        La novel·la de Mariasun Landa, 'Un cocodril sota el llit' —que va ser distingida amb el Premio Nacional de Literatura Infantil y Juvenil de l'any passat— tracta de rerefons el tema de la solitud i les obsessions que pot produir en els humans. Veure —o imaginar-se que un veu— un cocodril sota el llit que, a més, endrapa sabates, no tan sols és corrent sinó que els metges de capçalera ho tracten habitualment i els farmacèutics venen a grapats les receptes per guarir de la cocodrilitis, mal de la imaginació obsessiva. Però hi ha mals, com els de l'amor, que no es curen amb qualsevol medecina i que necessiten el pas del temps i l'aportació del somni fet realitat.
        Aquesta moralitat que es desprèn del relat de Mariasun Landa té un recorregut narratiu poc estimulant, fins i tot indecís, no gaire aclaridor de quina és la història que realment s'explica i que, a més, sembla que hagi arrencat a partir i al voltant de la lectura d'un fulletó d'instruccions dels molts que ens hem d'empassar quan recorrem a la farmàcia amb recepta mèdica.
        La justificació d'aquesta afirmació, que sembla ser el punt d'inspiració del relat —com diuen els lectors joves— es troba a la pàgina 44 de la novel·la, amb un cos de lletra reduït i sota el títol de 'Cocodrifil comprimits'. Aleshores, el relat fantàstic es converteix, de fet, en un relat d'humor per a desenfeinats. Les il·lustracions, en negre, d'estil mini, hi són gairebé simbòliques.
        En canvi, David Paloma, amb les seves 'Vaques Guapes' no enfila el camí de la moralitat amagada. La novel·la està pensada per regalar una estona d'humor als més petits. I ho aconsegueix no només amb el traçat narratiu sinó amb el joc de llengua que hi introdueix. Cinc vaques esbojarrades assisteixen a un festival de música. L'autor dibuixa cinc personatges d'esquellot: la vaca de les Taques, la de la Foto, l'Esgarriada, la Trobatresors i la Gandulitis. I els fa viure peripècies vacunes fins a arribar a tenir un dels èxits més sonats amb el grup que formen, anomenat, és clar, Vaques Guapes. En aquest cas, el vacum d'il·lustracions es fa un pèl monòton, malgrat el color, a causa del protagonisme absolut de les cinc vaques.

          [Suplement Cultura diari AVUI, 10 juny 2004]

Amb carnet professional de pirata

Pau Joan Hernàndez. La Tripulació del Pànic. Il·lustracions de Pedro Espinosa. Col·lecció Periscopi. Editorial Edebé. Barcelona, 2004. A partir 14 anys.

        El polític Francesc Cambó va anomenar 'pirata del Mediterrani' el financer Joan March, fill d'un mercader de Santa Margalida (Mallorca), convertit en el personatge més ric del món després de la Segona Guerra Mundial, festejador amb el franquisme des dels inicis, quan va finançar el vol del Dragon Rapide des de les Canàries a Tetuan, i festejador, per la llei dels negocis, amb el nazisme. El polític Francesc Cambó es devia referir a una metàfora del pirata modern.
       ¿N'existeixen avui, de pirates? ¿Es podrien anomenar pirates els traficants de carregaments de droga que han pres la costa Mediterrània per la seva Mercabarna particular, des del Garraf als Alfacs, sense respectar ni el llegat del Maricel de Rusiñol ni la ingenuïtat colonialista de Port Aventura?
       L'escriptor Pau-Joan Hernàndez, guanyador de l'últim premi Edebé, ha brindat a la literatura l'oportunitat de recuperar la pirateria i de fer-ho amb pirates d'ara mateix, adolescents lliures de tota intenció de pirateria, amb l'únic tret comú: ser descendents, des de  generacions ençà, d'alguns dels pirates més famosos de segles enrere.
       I no és estrany que, finalment, se n'hagi sortit, amb aquesta dèria literària. Pau Joan Hernàndez va beure en la seva infantesa de  quaderns de navegació del seu avi, diuen que pilot de la Marina Mercant, que li parlava de terres i de mars exòtiques, d'anècdotes viscudes o sentides, i li explicava històries fabuloses de pirates i naufragis. Que no li estranyi a ningú, doncs, ni li sembli postissa, la incursió que ara fa l'autor en el gènere fosc de la mar.
       La novel·la barreja amb aparent naturalitat elements de la pirateria clàssica amb elements de la pirateria informàtica. És evident que la pirateria de l'ull tapat i la calavera de bandera negra —maltractada per la utilització que n'ha fet la novel·la ensucrada i que el mateix autor rebutja— ho té malament davant la pirateria d'internet.  'La Tripulació del Pànic' es mou entre els records històrics dels salvatges del sabre i els boicots dels salvatges del club dels hackers.
        La novel·la té mèrits suficients, que es poden resumir, primer, en una extensa documentació prèvia sobre la navegació i la pirateria (ell mateix certifica que els fets referits als pirates amb noms i cognoms corresponen a les gestes o malifetes de filibusters autèntics del Carib), i també sobre costums i ritus ancestrals que han fet forat en algunes cultures actuals, i segon, en un tractament rigorós del llenguatge, no només literari, sinó pel que fa als termes de navegació, cosa que, en alguns capítols o fragments, converteix el relat gairebé en un vocabulari específic de l'art de navegar.
        L'atractiu definitiu, però, el més literari, és el clima d'intriga que es va creant des del moment que un dels joves descendents d'un famós pirata és cridat misteriosament per tenir sou i feina a càrrec d'una poderosa multinacional. La troballa amb altres joves descendents de pirates com ell, els acaba embolicant a tots en una aventura marítima de corrupció i joc brut, pel simple plaer del divertiment dels més poderosos, en una situació al límit dels perills que amaga la comunicació anònima davant d'un teclat i una pantalla. Les il·lustracions de Pedro Espinosa són coherents amb el gènere clàssic i alternen les làmines pròpies d'una novel·la de pirates de tots els temps amb alguna imatge que insinua l'època actual.

          [Suplement Cultura diari AVUI, 17 juny 2004]

Ingenuïtat i passió per la descoberta

Jostein Gaarder. La noia de les taronges. Traducció del noruec de Carolina Moreno. Col·lecció Narrativa. Editorial Empúries. Barcelona, 2004. A partir 15 anys.

        L'escriptor noruec Jostein Gaarder (Oslo, 1952) ha sabut situar-se i mantenir-se en la frontera sense edat, reservada només per a alguns dels molts llibres que es publiquen en col·leccions per a infants i adults i per a alguns dels autors que s'hi dediquen.
       Un criteri radical, podria fer dir que Jostein Gaarder no és un autor que sigui accessible als lectors joves. ¿Comparem, per exemple, alguna de les seves novel·les amb algun Harry Potter o alguna de les novel·les d'inspiració harrypottiana que han aparegut al seu darrera?
       Per descomptat, mirat així, Gaarder, que sap conrear l'enigma i el misteri i fins i tot la màgia, no hi té res a veure. Tot i que cal admetre que no totes les novel·les de l'autor del celebrat (i també rebutjat per segons qui) 'El llibre de Sofia' tenen l'atractiu que un lector jove busca, presumiblement, en la lectura.
       Jostein Gaarder no és un autor d'aventures, ni d'històries viscerals, ni tan sols de relats que s'identifiquin a la primera amb els joves del segle XXI. Jostein Gaarder aplica en la seva literatura la veta que li va obrir la filosofia a través d''El món de Sofia', i és a partir d'aquesta línia en què basa la majoria dels seus arguments posteriors, amb protagonistes joves que li confereixen una dosi d'ingenuïtat i de passió per la descoberta ('El misteri del solitari',     'L'enigma i el mirall', 'El misteri de Nadal', 'El palau de les granotes'...) tots publicats en català, entre altres, a la mateixa editorial de 'La noia de les taronges'.
        En aquesta última novel·la, el personatge principal és un adolescent de quinze anys que viu amb la seva mare, el seu padastre i la seva germana de divuit mesos. ¿Veieu com fins aquí podria semblar una novel·la tipus de factura realista pensada i escrita només per a joves? El cas és que Jostein Gaarder fuig de seguida del camí senyalitzat i prefereix, com el vell excursionista, agafar corriols i camins per desbrossar.
        En aquest cas, el camí per desbrossar és una llarga carta que el seu pare li va deixar escrita abans de morir, quan ell només tenia quatre anys. És, doncs, la lectura d'aquesta carta, el que serveix a l'autor per anar configurant una història paral·lela de coneixença del pare de qui no té pràcticament altres imatges sinó les dels vídeos que ha pogut veure.
        La carta, de fet, autèntica protagonista de la novel·la, porta a l'adolescent de quinze anys petits records de la seva infància, moments fugaços, i omple un buit que durant més de deu anys no havia sabut com omplir. El que en altres novel·les ha estat sovint un fil conductor, la recerca del pare, a 'La noia de les taronges' es transforma en "la reconeixença del pare".
        Una novel·la que només té sentit després de ser llegida. I, probablement, després de quina sigui la circumstància personal de segons qui la llegeixi. Però que, a uns i altres, no els deixa sense la possibilitat de la reflexió, del retrobament, en definitiva, amb un mateix.

[Suplement Cultura diari AVUI, 24 juny 2004]

Tocar el misteri amb la punta dels dits

Paloma Bordons. L'avi el Presumpte. Traducció d'Elisenda Vergés. Il·lustracions de Francesc Rovira. Col·lecció Tucan. Editorial Edebé. Barcelona, 2004. A partir 9 anys.

Pau Joan Hernàndez. El presoner del Casal del Diable. Il·lustracions de Gerard Miquel. Col·lecció El Vaixell de Vapor. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2002. A partir 9 anys.


        El misteri té cares diferents. I aquest parell de novel·les en són una bona mostra. Per una banda, Paloma Bordons el fa créixer en la imaginació de la seva protagonista en un relat de caràcter realista, propi del corrent de relacions famliars trontollants. Per la seva part, Pau-Joan Hernàndez el dóna per fet en un viatge del seu protagonista a la costa cantàbrica.
        En el cas de 'L'avi el Presumpte' (premi Edebé 2004) un personatge desconegut fins aleshores, arriba a casa de la jove protagonista per quedar-s'hi, si més no, una temporada. L'home s'identifica com el seu avi. I ho deu ser, si tenim en compte que la mare, sense oposar-hi resistència, li obre les portes. Com que la relació mare-avi no es pot dir que sigui excel·lent, ni tampoc s'explica més del compte per què o per quin motiu l'avi ha estat fora i ara torna, el passat queda en un segon terme i la història se centra en la conseqüència puntual de la coneixença acabada d'estrenar entre avi i néta.
        El fet que la història passada no compti, fa que la del moment present prengui caire de misteri. I és així com es va gestant en la imaginació de la protagonista fins al punt de pensar que l'avi és un pispa i que amaga el botí d'uns presumptes robatoris en un estoig. Res més lluny de la realitat. Però deixem la sorpresa per al lector que consisteix en una descoberta de la néta, amb música de fons i una mica de mentida de les que no fan mal.
        En el cas d''El presoner del Casal del Diable', Pau Joan Hernàndez arrenca amb una experiència escolar d'intercanvi amb un centre gallec i a partir d'aquesta relació el protagonista es veu involucrat en el misteri d'un casalot per on circulen vells mites llegendaris del Cantàbric, terra de tradició fantàstica que compta, a banda de les meigas o bruixes gallegues, amb éssers extraordinaris com els diminuts pataricos o trentis, criatures ferotges com l'ojàncana, o tendres com les lamiak, parentes de les dones d'aigua comunes en altres cultures.
        Si bé totes aquestes espècies ja fa temps que no són fàcils de veure a pla terreny i ull nu, sí que, en canvi, sempre queda algun lloc isolat com el Casal del Diable, un pazo prop de l'Illa dos Corvos, que guarda alguna sorpresa impenetrable.
        Són aquests, dos relats que beuen en el fons dels coneixements que els seus autors tenen dels ambients que volen reflectir. Paloma Bordons (Madrid, 1964), ha viscut un temps a Bolívia per qüestions familiars i professionals, cosa que fa que el seu avi Presumpte tingui una certa influència sudamericana que la traducció respecta. Pau Joan Hernàndez (Barcelona, 1967), resident a Bigues i Riells, d'on arrenca la seva novel·la, coneix a fons bona part de la llengua i literatura gallega i basca, per raons professionals amb la traducció, per la qual cosa la relació entre Catalunya i Galícia del seu relat té també la influència de la relació permanent que hi manté.
        Són, doncs, dues novel·les que no es limiten a "fabricar" el misteri perquè "ara toca" sinó perquè poden fer-ho sense caure en influències llibresques. Els il·lustradors dels relats, Francesc Rovira i Gerard Miquel, s'han centrat en algunes de les escenes més remarcables, amb tendència expressiva i realista el primer, i més estilitzada i abstracta el segon.

          [Suplement Cultura diari AVUI, 1 juliol 2004]

Puix que parla felí, doneu-li tres llibres!

Zizou Corder. El noi lleó / Lionboy. Traducció anglès-català de Jordi Cussà. Traducció anglès-castellà de Roberto Falcó. Partitures musicals de Robert Lockhart.  Il·lustracions de Fred van Deelen. Edicions Columna / Edicions Destino. Barcelona, 2004. A partir 10 anys.

        La novel·la neix amb el compromís de tres parts. La trilogia és el mínim exigit per a un producte que ja s'ha traduït, diuen, a 26 llengües i que, només a Anglaterra, d'on són les autores (mare i filla), ja porta un milió d'exemplars venuts. La trilogia també és el mínim exigit perquè el producte arribi al cinema si l'interès demostrat per Steven Spielberg per fer-ne l'adaptació qualla.
        Zizou Corder és un pseudònim. Les autores són Louisa Young (Londres, 1961) i la seva filla Isabel, de 10 anys. Aquest tàndem entre pares/mares i fills/filles també és una altra constant del temps literari contemporani. En català, és conegut de tots el premi de La Campana, per a creacions a quatre mans entre adults i infants. En altres literatures, la constant ha anat espontàniament en augment, cosa que fa pensar si l'autor adult no es posa a recer de l'infant per justificar segons quin argument. O, al revés, si l'infant no és un autor precoç o prodigi, que l'adult controla amb el mantell protector de fer els passos lletraferits a poc a poc.
        L'argument d''El noi lleó / Lionboy' és simple. Un noi amb dots per al llenguatge perquè, entre altres llengües, parla felí, la llengua de gats i lleons, es troba immers, a partir del segrest dels seus pares, en un viatge iniciàtic ple d'atractius per a lectors joves amants de l'aventura de risc. En la primera novel·la de la trilogia, el recorregut és més que important. Un cop justificat el do de parlar felí, després d'un creuament de sangs humana i felina, quan el protagonista descobreix que s'entén amb gats i lleons no sorprèn perquè en el món de la fantasia tot és possible.
        Les autores basteixen la trama amb ingredients que sempre donen bon resultat: un circ, però en un vaixell s'anomena Circe per posar-hi un pols de clàssic extret de l'Ulisses ple de personatges propis de la carpa; un viatge en ferrocarril Orient Exprés; la mítica travessa anglesa del canal cap a França; i la incògnita de fons dels objectius del segrest dels pares.
        Com en tants productes de la literatura actual, sobretot europea, arran de l'esclat de Harry Potter, la clau es repeteix: elements clàssics posats en una coctelera i, malgrat que els recursos sonin a coneguts, es tracta d'obtenir un regust diferent a través de la forma i la manera de remenar la troca.
        A 'El noi lleó / Lionboy', la possibilitat de fer parlar humans i lleons recorda clàssics massa oblidats. Per esmentar-ne alguns: Joseph Kessel ('El lleó') utilitza una protagonista jove que també parla amb els animals per art de màgia. Rudyard Kipling ('Llibre de la jungla') també llega a la literatura el personatge Mowgli, capaç d'entendre's amb la població animal salvatge enmig de la qual s'ha criat. Selma Lagerlöf ('El viatge meravellós d'en Nils Holgersson per Suècia) també fa entendre l'intrèpid Nils amb les oques salvatges. Podríem continuar. La literatura n'és plena. En tots els casos, els personatges, gràcies al do que els atorguen els seus autors, creixen, maduren, entenen el que els envolta, s'espavilen, s'esforcen, cal que siguin enginyosos i ben sovint se'n surten.
        Totes aquestes tecles són les que toquen també, ben tocades, Louisa Young i la seva filla Isabel (Zizou Corder). Charlie, el noi lleó, Lionboy, es veu obligat a tirar la pedra i amagar la mà, a nedar i guardar la roba, a escoltar i callar, a parlar felí sense ser descobert si no vol ser xicot mort, a sobreviure en un món, més que màgic, impossible, de ficció, lluny de la realitat més immediata. Per tant, ideal per a l'estímul de la imaginació en plena etapa de maduresa.

        [Suplement Cultura diari AVUI, 8 juliol 2004]

18 de juliol del 2013

Espies i traïdors amb la boina posada

Bernardo Atxaga. Un espia anomenat Sara. Traducció de Carme Geronès i Carles Urritz. Il·lustracions de Carmen Segovia. Col·lecció El Vaixell de Vapor. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2004. A partir 12 anys.

        ¿Una novel·la d'espionatge? ¿Una novel·la històrica? No, més que tot això. Bernardo Atxaga, pseudònim de Joseba Irazu (Asteasu, Guipúscoa, 1951) va publicar 'Un espia anomenat Sara' ara fa set anys. I com ja va fer a 'Memòries d'una vaca' (publicada també per la mateixa editorial a la sèrie Gran Angular), recorre a una ambientació de caràcter històric, amb la consciència que s'adreça a lectors adolescents.
        A 'Memòries d'una vaca' ho fa amb la postguerra espanyola, i a 'Un espia anomenat Sara', situada a l'any 1834, ho fa amb les confrontacions de les guerres carlines, quan el general Zumalacárregui té un dels protagonismes de les lluites fratricides arran de les disputes entre els partidaris del rei Carles, germà de Ferran VII, i els defensors de la filla d'aquest, la infanta Isabel, a les mans, pel que fa al poder de la corona espanyola, de la reina Maria Cristina.
        Guerra de boines, doncs. Boines vermelles i boines negres. I paisatge basc. Però Bernardo Atxaga no es límita als antecedents històrics i el que vol és perfilar, a través del seu protagonista, el retrat físic i psicològic de Martín Saldías, àlies Sara, un espia a favor de Zumalacárregui, mariner convertit en espia de terra ferma i cavalleria, i que es juga la pell, amb el perill de caure en mans dels liberals.
        Atxaga aprofundeix en el tema històric de fa 170 anys a través de la traïció. 'Un espia anomenat Sara' és una novel·la, doncs, de traïdors, de com es confabula una traïció, i també de com, a la fi, la lluita amagada entre traïdor i traït acaba sortint a la llum.
        La novel·la utilitza, això sí, el recurs literari de l'aventura, evidentment èpica, tot i que poc heroica. Difícilment es pot recrear un episodi bèl·lic sense tenir amagats a la màniga uns quants asos de to èpic. En el que no cau Bernardo Atxaga és a convertir en un heroi el seu protagonista sinó, ben al contrari, en un personatge ple de dubtes, poc amant de les batalles, incrèdul dels seus oficials i escèptic davant els criteris idealistes de molts dels voluntaris allistats a cadascun dels dos bàndols.
        Atxaga opta per fer fugir el seu personatge de l'ambició dels galons, i també per desemmascarar no només els traïdors sinó les seves causes. És per això, que 'Un espia anomenat Sara', si es prescindeix del seu referent històric, té connotacions amb qualsevol època, l'actual també, sobretot quan cada vegada es fa més evident que la participació en una guerra només és útil als quatre alienats que la fomenten.
        Atxaga, conscient de la dificultat de fons històric per a lectors massa joves, insereix en la novel·la uns capítols en els quals, diversos dels personatges del relat donen la seva visió dels aspectes més importants de la trama. El més destacable de tots, pel fet que fa parlar una àguila testimoni d'una de les batalles, ho és sobretot per la imatge que aconsegueix reflectir, des dels ulls de la bèstia, que busca carronya entre les víctimes i que, al marge dels motius de fons entre boines vermelles i negres, el que li interessa de debò és que pot fer un bon àpat entre els cossos abatuts.
        Les il·lustracions de la novel·la tendeixen a representar en primers plans alguns dels principals personatges de la història. El retrat de la coberta, pel color, té un relleu especial que l'acosta a l'estil figuratiu dels pintors de l'època. 

        [Suplement Cultura diari AVUI, 9 setembre 2004]

Un escriptor fet a cops de fuet

Roald Dahl. La meravellosa història de Henry Sugar. Traducció de Quim Monzó i Pep Julià. Col·lecció L'Odissea. Editorial Empúries - Grup 62. Barcelona, 2004. A partir 12 anys.
   
        Aquest nou Roald Dahl (1916-1990), que Empúries ha reunit per a lectors joves, repesca tres relats que la mateixa editorial ja va publicar fa més de quinze anys, dins els primers trenta títols de la col·lecció L'Odissea. S'hi retroben, doncs, els contes 'El nen que parlava amb els animals', 'L'autoestopista' i 'El tresor de Mildenhall', els tres traduïts aleshores per Quim Monzó. I hi inclou de nou, en traducció de Pep Julià, una magnífica passarel·la cap a altres relats entre el gènere més fantàstic de Roald Dahl, i fins i tot un conte que es podria qualificar de parent del Grand Guignol, per acabar amb un relat autobiogràfic, el primer que l'escriptor va publicar, el 1942, a 'The Saturday Evening Post', quan, als 26 anys, estava destinat a Washington, en plena Segona Guerra Mundial, a l'Ambaixada, com a auxiliar de la força aèria, després d'haver estat tocat i gairebé abatut mentre feia de pilot de la Royal Air Force  anglesa, coneguda com la RAF.
        Els trets més rellevants del relat són, a banda de l'atractiu literari marca Dahl, la poca concessió que l'autor del País de Gal·les fa al "manual de l'escriptor per a joves", la llibertat literària que utilitza i fins i tot la duresa d'algun dels contes, allunyat milles i milles de la pastera màgica de la mena Harry Potter i els seus imitadors.
        'El nen que parlava amb els animals' és un conte eminentment de defensa del medi marí, però sense caure ni en demagògies ni dogmatismes, però és també un conte que es podria inserir ara en l'escola de la globalització, amb una lluita evident entre el jou del capital i la llibertat personal, una llibertat, aixó sí, comprada paradoxalment amb diners, element que es repeteix, amb un altre to i argument, a 'La meravellosa història de Henry Sugar', el relat més llarg de tot el conjunt, el més de referència de Grand Guignol, a la primera part, que parla d'un personatge que aconsegueix tenir un dots especials a partir de la meditació i la concentració d'escola oriental i que dedica els seus poders a buidar les caixes de multitud de casinos de joc per invertir els guanys en orfenats.
         Els contes 'L'autoestopista' i 'El tresor de Mildenhall' són els dos de caràcter més irònic, de la finesa irònica de Roald Dahl, amb l'afegitó de l'argot lingüístic que en la versió catalana aporta un registre que augmenta l'interès de la lectura. Des del nen que té el do d'entendre's amb el bestiar i que salva una tortuga gegant de no acabar en carn de sopa d'un hotel ni que hagi de desaparèixer amb la peça marina mars enllà, fins a la conversa entre el mateix autor i un autoestopista que resulta ser un carterista de dits fins, o als pagesos que troben el tresor romà més important d'Anglaterra amb recompensa frustrada, fins a 'El cigne', el conte més dur i capaç de fer posar la pell de gallina al lector, Roald Dahl salta a el cas de Henry Sugar, ja esmentat abans, per acabar amb una mena de confessió personal sobre l'ofici d'escriptor i explicar la seva vocació literària, des dels internats anglesos a cops de fuet, fins a la renúncia a la universitat i la decisió d'incorporar-se a la companyia petroliera Shell, que li permet conèixer el món del sud dels anys trenta, i l'allistament com a pilot, en l'esclat de la Segona Guerra Mundial, circumstància que, fruit de l'atzar, li descobreix les aptituds amagades com a fabulador.
        Roald Dahl admet a 'Un cop de sort (De com em vaig convertir en escriptor)' que potser només ha escrit un parell de relats breus autobiogràfics i que ha tendit sempre a la ficció sobretot perquè pensa fermament que un escriptor és tan sols "una persona que s'inventa històries".

        [Suplement Cultura diari AVUI, 16 setembre 2004]

L'aquelarre de Harry Potter

Joanne Katheleen Rowling. Harry Potter i l'orde del Fènix. Traducció de Xavier Pàmies. Il·lustració coberta de Jason Cockcroft. Col·lecció El Cercle Màgic. Edicions Empúries. Barcelona, 2004. A partir 12 anys.

        La sèrie de Harry Potter ja porta prop de 2.800 pàgines i la seva autora en prepara els volums sisè i setè. Mentrestant, Mike Newell està rodant a Anglaterra la quarta pel·lícula, 'Harry Potter i el calze de foc' —a la pantalla ara hi ha 'Harry Potter i el pres d'Azkaban'—. El nou film, que té una escena de plors assegurats, no s'estrenarà, com a mínim, fins al Nadal del 2005. L'actor Ralph Fiennes, que va treballar a 'La llista de Schindler' i 'El pacient anglès' —ni Rowan Atkinson ni John Malkovich han superat la prova—, farà el paper del personatge més temut, el de Lord Voldemort.
        L'aquelarre que J. K. Rowling ha muntat amb el seu Harry Potter no té res a veure amb l'aquelarre de Cervera que cada any posa els pèls de punta dels més conservadors. L'aquelarre de Harry Potter és refinat, sense excessos pecaminosos, païble per a la societat classicista actual, tot i que, si bé els bruixots de Cervera són de bona pasta i acaben fent el paper d'una comparsa de Comediants, els bruixots amb qui s'ha de trobar Harry Potter són malvats i miserables i el seu objectiu final és aconseguir el poder a costa d'eliminar qui els fa nosa, per brillant que sigui. Aquesta obsessió es fa evident, sobretot, a partir del cinquè volum, 'Harry Potter i l'orde del Fènix'.
        Experimentar la lectura, d'una tirada, de les 2.800 pàgines de Harry Potter publicades fins ara et permet treure la conclusió que la seva autora ho té tot ben tramat fins al final. L'abundància de notícies sobre Harry Potter n'ha desvirtuat el contingut. S'ha parlat massa de l'èxit editorial, que vol dir econòmic, i massa poc dels valors literaris. ¿Quants crítics, dels que en parlen, n'han llegit les cinc novel·les? I se n'han remarcat massa les referències clàssiques, que als lectors de la sèrie és el que els passa més per alt, perquè J.K.R., com han fet molts altres autors, adapta personatges mítics i fabulosos i en manipula els noms al seu gust. És més probable que el lector identifiqui el conflicte de les Forces del Mal amb qualsevol dels fanatismes actuals que amenacen la humanitat que no pas amb episodis del passat.
        En canvi, Harry Potter té un fil de fons que és el que aguanta els centenars de pàgines que la capacitat narrativa i fabuladora de l'autora està donant a la història de la literatura. Es tracta de la incògnita del passat i també la recerca o el reconeixement del pare del protagonista, un tema usual en moltes obres literàries. D'entre els autors més recents, Jostein Gaarder l'ha tractat a fons, i és precisament a 'Harry Potter i el calze de foc' quan l'aparició del pare de Potter en un llac s'acosta a una trama similar de Gaarder, també en un llac.
        El segon fil remarcable de la sèrie és el perfil psicològic i l'evolució dels personatges. J.K.R. parteix del món real per entrar en un món màgic. Però en el món màgic les febleses i els comportaments quotidians són els mateixos que els del món real. Experiència, maduresa, reflexió i fins i tot moralitat.
        La trampa literària fàcil de J.K.R. és optar per qualsevol solució amb un cop de vareta, bruixeria o sortilegi. Hi ha a Harry Potter un cúmul de batalletes èpico-màgiques que surten de mare. I és que quan es fa una obra de gènere fantàstic sense límits com aquesta es cau en el perill d'obtenir la fe cega dels lectors però no la certesa que el món inventat els pugui ser poc o molt creïble.
        Harry Potter arrosega aquest llast. I també el llast, segons en quins capítols, d'un discurs entretingut, repetitiu, que es va fent més evident a manera que avança la sèrie —el cinquè volum ja té 968 pàgines!—, i que fa que, al llarg del gruix acumulat de 2.800 pàgines, no es pari de donar voltes i voltes, en una mena de remolí, sobre el mateix conflicte del qual, l'autora, per exigències de l'èxit, difícilment podrà fugir.

        [Suplement Cultura diari AVUI, 23 setembre 2004]

Pessics humans de Michael Ende

Michael Ende. La sopera i el cullerot. Traducció de Josep Franco. Il·lustracions de Rosa Ana Crespo i Quique Soler. Col·lecció El Micalet Galàctic. Edicions Bromera. Alzira, 2004. A partir 7 anys.

Michael Ende. Els millors contes. Traducció de Josep Franco. Il·lustracions de Marie Nigot. Col·lecció El Micalet Galàctic. Edicions Bromera. Alzira, 2004. A partir 10 anys.


        L'any del 75è aniversari del naixement de l'escriptor Michael Ende, que es commemora el pròxim 12 de novembre [2004],  coincideix amb el 25 aniversari de la publicació de la novel·la 'La història interminable' —l'any passat també en va fer 30 de 'Momo'— i, casualitat o no, Edicions Bromera ha preparat un parell de llibres que recullen algunes de les peces breus de l'autor que, com la majoria de la seva obra, reuneixen les característiques bàsiques de la literatura de Michael Ende, una fantasia mil·limètrica i ajustada, que s'envola per justificar propòsits humanístics, fins a aterrar novament per donar a entendre de seguida que la imaginació no té fronteres, però que només és possible si encaixa amb la realitat.
        Michael Ende, quan va esberlar la tendència realista dels anys seixanta i setanta, ja va haver d'aguantar en pròpia pell els embats reaccionaris que les circumstàncies i els interessos creats de grup regeneren en cada època. Trenta anys després de la seva incursió en la literatura infantil, els mal imitadors no fan res més que augmentar la seva qualitat. L'estil aparentment senzill de Michael Ende fomenta la clonació fàcil. Si fer fantasia és això, només cal posar-s'hi. Però l'autèntica força dels relats d'Ende no es veu superficialment sinó que s'escorcolla en el fons del seu discurs.
        Aquest dos reculls de contes en són una bona mostra. 'La sopera i el cullerot', que els primers lectors seguiran sense entrebancs, és un conte de factura tradicional: reis i reines, prínceps i princeses, enveges i guerres, pau i glòria, gràcies a una bona sopa que només és possible cuinar si coincideix la sopera i el cullerot que la bruixa va regalar i repartir malèficament entre dos regnes separats per una muntanya amb la intenció de perpetuar-ne la divisió. Però la mala pècora no va comptar que qui fomenta i provoca la guerra amb males arts, no pot viure tranquil·la perquè no sap mai per on li sortirà la pau.
        Posats a triar, és més atractiu aquest conte sol que no pas els quatre que integren el segon recull 'Els millors contes'. En aquesta altra sèrie, l'editorial ha escollit 'L'escola de màgia', 'No importa', 'Destarifat i Desficaciat' i 'El teatre d'ombres d'Ofèlia'.
Dels quatre, el primer, 'L'escola de màgia', podria haver estat la guspira de J.K. Rowling per al seu 'Harry Potter', si no fos que ella mateixa assegura que la idea de l'escola de Hogwarts li va venir anant en tren i tota d'una peça.
        Michael Ende, a 'La sopera i el cullerot', té com a fil conductor les relacions entre dos poders reials. Als quatre contes del segon recull, en canvi, el seu interès se centra més aviat en la creació de personatges fantàstics sense poders especials, però amb aptituds singulars: els professors i alumnes de l'escola de màgia poden volar, sempre que ho desitgen amb totes les forces; a 'No importa', la presència d'un personatge aparentment jove en una taverna facilita una situació a mig camí de l'absurditat i el surrealisme; a 'Destarifat i Desficaciat', la creació d'un tipus solitari en una illa entra en la línia dels relats de geografia fabulosa; i a 'El teatre d'ombres d'Ofèlia', amb un recurs senzill de teatre ambulant, que Ende coneixia bé per la seva antiga passió, així com la pintura per la influència del seu pare, l'autor parla de la mort com un gran teatre on s'hi representa el destí de la humanitat i s'hi aprenen les misèries i les grandeses, tant tristes com còmiques de les persones que viuen a la Terra. Una cosa és clara: en cas d'una crisi per abús del gènere fantàstic, sempre ens quedarà Michael Ende.

        [Suplement Cultura diari AVUI, 30 setembre 2004]

El sabater i els pegots de Madonna

Madonna. Iàkov i els set lladres. Traducció de Daniel Cortés. Il·lustracions de Gennady Spirin. Editorial Destino. Barcelona, 2004. A partir 9 anys.

        Madonna (Madonna Ritchie, Bay City, Michigan, 1964), que ara diuen que es fa dir Esther des que s'ha fet jueva, es dedica a passejar la seva nova conversió religiosa pel món. ¿Què faria una estrella com ella si no demostrés dia sí i dia també als seus seguidors que l'èxit de la seva personalitat rau precisament a demostrar que és capaç de fer allò que mai no diries que hauria fet?
        És clar que Madonna, s'hauria pogut convertir al budisme, com algun col·lega seu, o apadrinar una fundació protectora de... la iuca, posem per cas, i fer-se retratar passejant entre monjos budistes o plantacions de iuques. Per això, als fans de Madonna —i un no en vol ser una excepció ni que sigui per estar, malgrat la decadència de l'estrella, al dia— ens arriba el tercer àlbum dels cinc que, com els lectors d'aquest Suplement saben, Madonna dedica als lectors infantils i els ingressos dels drets dels quals —cridem al·leluia!—, destina a la Spirituality for Kids Foundation. ¿Quin és el primer l'autor català que s'atreveix, per primera vegada a la història, a cedir els seus drets a una fundació o altra? És clar que  per fer-ho, primer, cal tenir drets d'autor suficients per permetre's gestos humanitaris.
        La fórmula literària de Madonna ja l'hem explicada en dues ocasions anteriors: s'agafa un conte popular extret de l'explicació d'algun venerable contista i s'encarreguen unes il·lustracions d'alt voltatge per donar-li forma. Se'n fa un àlbum i s'intenta un gran llançament mundial. És, en certa manera, traslladar a la indústria del llibre el procés de la indústria del disc. Madonna l'ha col·locat en quaranta llengües d'un cop. I sense anar a cap fira del llibre! El que passa és que, vulguem o no, costa més encolomar llibres que discos. I, a més, els discos es troben al top manta, mentre que els llibres, ai, els llibres!, no passen del llibreter de vell de la cantonada!
        Després del nyap del primer àlbum madonnià, la cantant i actriu i, repetim-ho, ara autora de literatura infantil, va anar millorant el producte en el segon llibre i ha donat una pàtina de qualitat en aquest tercer gràcies a les il·lustracions de Gennady Spirin, dibuixant rus resident a Nova Jersey, guardonat amb diversos premis internacionals, i representant d'un estil clàssic daurat amb tècnica contemporània.
        Les làmines d'Spirin, sobretot les que retraten personatges reals, són un passeig visual que fan oblidar i fins i tot perdonar el plagi literari que Madonna ens serveix fent-se escriure allò que diu que li han contat o que va sentir explicar de petita. A la cursileria de 'Les roses angleses', va seguir la ingenuïtat de 'Les pomes del senyor Peabody'. I després de la cursileria i la ingenuïtat  tocava la moralitat a plantofades.
        Aquí un vell savi sembla que té els poders de guarir només amb el pensament. Però quan el sabater de la vila li demana que salvi de la mort el seu fill, l'home no se'n surt ni pensant-hi molt. Però, en canvi, aconsegueix reunir tots els vagabunds i malfactors de la vila perquè siguin ells els que resin pel pobre malalt, que l'endemà mateix —oh, miracle!—, es cura. I és que no només els pispes, que obren totes les portes, saben també com obrir les portes del cel, diu Madonna.
        Tractant-se d'un àlbum il·lustrat per Spirin, perdonem-li, a Madonna, que confongui la literatura del segle XXI amb les contalles recollides el segle XIX pels germans Grimm. I, esperem, no delerosos, però sí complidors amb el deure que la seva nova passió literària encomana, que la indústria ens proveeixi del quart i cinquè àlbums de la sèrie promesa que, com sempre, llegirem i mirarem amb un cert afecte, si més no per la bona fe que es desprèn de les intencions literàries de la cantant dels xous d'estadi.

        [Suplement Cultura diari AVUI, 7 octubre 2004]

Sota l'ombra de Lola Anglada

Maria Carme Roca. On s'amaga la por. Il·lustracions de Laura Baldrich. Editorial Meteora. Barcelona, 2004. A partir 9 anys.

Miquel Pujadó. Un príncep massa encantat i altres personatges amb problemes. Il·lustracions de Luci Gutiérrez. Col·lecció Samarkanda. Edicions de La Magrana - RBA. Barcelona, 2004. A partir 9 anys.

        D'una manera gairebé esporàdica, s'han alternat durant uns anys dos premis literaris de contes per a infants que homenatgen amb el seu nom l'escriptora i il·lustradora Lola Anglada (Barcelona, 1892 - 1984). Per una banda, el Premi Lola Anglada, convocat per l'Ajuntament i la Caixa de Terrassa —que ha deixat de convocar-se aquest any, després del seu vintè aniversari— i per l'altra, el també premi Lola Anglada Vila de Tiana, que per ara continua convocant-se, un any per a text i un altre per a il·lustracions, per l'Ajuntament de Tiana, població lligada a Lola Anglada on l'autora va viure una bona part de la seva vida, sobretot després de la guerra civil, i on va deixar la seva casa pairal.
        Des d'ara, és aquest últim premi, l'únic que portarà el nom de l'autora. Es tracta d'un premi que permet la participació d'autors de reculls de contes amb la possibilitat que l'any següent són els il·lustradors del recull guanyador els que hi participen. La guanyadora de l'edició del 2002, pel que fa al recull escrit, publicat ara, va ser Maria del Carme Roca (Barcelona, 1955), autora tenaç i gairebé prolífica, força independent i que manté una línia decidida que tant es mou amb solidesa en contes curts de gènere fantàstic, com en novel·la breu de signe realista.
        A 'On s'amaga la por', que ha il·lustrat l'olotina Laura Baldrich amb unes làmines descriptives que volen resumir en una imatge cadascun dels contes, l'autora dels set contes del recull reprodueix set històries que porta amagades dins des que els hi va explicar el seu avi. Són històries que porten implícit un misteri que l'autora fa creixent amb un estil del relat clàssic, amb l'encert que crida el lector a entrar en cada conte amb una introducció atractiva. Hi trobem doncs un jove enterramors, Johnnie Walker, al final del segle XIX a Irlanda; un paleta de la postguerra a Catalunya que a causa d'un fet inesperat va morir en plena malaltia mental després de contar llargament la seva història; un jove bolivià que per la seva temeritat sap com les gasta l'home del barret blau, una mena d'home del sac; una noia neozelandesa obsessionada amb el paisatge d'un quadre; la llegenda d'una casa de color groc de la rodalia de Chicago; la història d'un gat de color taronja al segle XVII de l'etapa manxú de la Xina; i la història d'un escultor sud-africà que posseeix una màscara vermella. L'àlbum, en cartoné i edició en paper cuixé,  editat per Meteora, té la rara virtut en els àlbums de contenir un text de recomanable lectura.
        L'últim Premi Lola Anglada, de Terrassa, representa el debut en literatura infantil del cantant Miquel Pujadó (Terrassa, 1959). Editat per La Magrana-RBA, 'Un príncep massa encantat' omple els seu recull de contes amb dracs que volen ser actors, prínceps tanoques i princeses que entenen en granotes, gegants com taps de barral, caputxetes devorades per un lleó anglès, escultors gelosos de Gepetto i una bruixa molt poc bruixa. El retaule de personatges serveix a l'autor per introduir temes de problemàtiques d'integració social. L'estil de l'autor, coneixedor de l'espai comunicador des de l'escenari, tendeix al conte contat i el registre és el de la rondalla tradicional que s'escapa del classicisme amb els elements contemporanis que Pujadó hi incorpora.

        [Suplement Cultura diari AVUI, 14 octubre 2004]

Entre la memòria i la imaginació

Patxi Zubizarreta. L'estiu de 1948. Traducció de Jordi Vidal. Col·lecció Joves Adults. Edicions Proa i Editorial La Galera. Barcelona, 2004. A partir 14 anys.

Miquel Rayó. Dama blanca, merla negra. Col·lecció Joves Adults. Edicions Proa i Editorial La Galera. Barcelona, 2004. A partir 14 anys.

Miquel Rayó. On són lliures els estels. Col·lecció La Llum del Far. Edicions Baula. Barcelona, 2004. A partir 14 anys.

       Les característiques d'aquestes tres novel·les és que basen la seva força més en l'estil i la llengua que no pas en l'anècdota que els serveix per desenvolupar la trama. Les tres són breus, d'un to intimista, tendeixen a la memòria, reculen en el temps, però també s'insereixen en les vicissituds del present perquè hi ha circumstàncies que són intemporals. I encara tenen un altre tret comú pel que fa al registre: els narradors de les tres s'adrecen a un interlocutor, present o absent, i ho fan, un mitjançant el dietari, l'altre mitjançant un plec de cartes, i l'altre de tu a tu.
       Amb aquesta definició, doncs, és fàcil deduir que ens trobem davant de tres propostes que, malgrat que s'han publicat en col·leccions per a adolescents, no segueixen l'esquema preestablert que aparentment hauria d'interessar els seus presumptes lectors. En les tres, no hi busqueu acció, ni escenes trepidants, ni grans aventures, ni heroïcitats de colles, ni respostes pròpies de joves superdotats i carregats d'experiència.
        En les tres, és la veu de l'adult qui s'adreça als adolescents. Per això les tres s'acosten, amb tota la distància que calgui, a alguns dels relats breus que Tahar Ben Jelloun ha escrit recentment adreçats a joves, explicant-los, en una mena de contalla de secret, allò que pensa sobre certs aspectes de la societat d'avui en dia i de les seves actituds.
        Patxi Zubizarreta (Ordizia, Guipuzkoa, 1964) a 'L'estiu de 1948' fa que el jove del seu relat descobreixi un dietari del seu pare i ressegueixi així, amb les seves paraules, com aquell va viure més de cinquanta anys enrere la descoberta de l'amor i alguns moments del País Basc a la postguerra. El relat, doncs, conté en bona part els textos del dietari del pare que l'autor enllaça de dia a dia amb breus afegits o impressions del jove lector que, volent fumar d'amagat i mirant d'esgarrapar un parell de cigarrets del calaix del seu pare, hi troba un dels seus secrets amagats.
        Miquel Rayó (Palma, 1952) fa una cosa similar a 'Dama blanca, merla negra', però no pas a través d'un dietari, si no amb l'explicació oral del record. El retorn a la memòria de Miquel Rayó el porta a recuperar paisatges, olors, personatges, situacions que recobren vida en un ambient allunyat, inevitablement desaparegut, per l'embat dels canvis d'ús de la societat que viu a cavall de finals del segle XX i de principis del segle XXI.
        On sí que recorre a l'estil epistolar, és a 'On són lliures els estels', on un escrivent de cartes, en un indret de l'Orient que s'endevina però no s'esmenta, escriu a la seva filla per parlar-li de la brutalitat que el jou del dictador ha infligit en la població i en la terra on ell va néixer i créixer. No es poden fer festes públiques, no es pot escoltar música, no es poden fer volar estels...

        Aquí, més que estirar del record del paisatge d'infància, Miquel Rayó estira de la imaginació per posar-se a la pell d'una altra cultura i, per tant, de les tres novel·les, és la que adquireix més el to intimista, sobretot perquè l'escrivent de les cartes de tanta gent que passa pel seu escambell es troba en la necessitat de parlar, ell també, a la mare i la seva filla, en un lloc incert.
        Tres novel·les breus per a lectors madurs i per als que, encara lectors adolescents, vulguin experimentar la densitat de la literatura quan aquesta connecta amb els sentiments que han mogut els seus autors a escriure.

        [Suplement Cultura diari AVUI, 21 octubre 2004]

17 de juliol del 2013

Molt més enllà de Robinson Crusoe

Josep Vallverdú. Les raons de Divendres. Col·lecció Joves Adults. Edicions Proa i Editorial La Galera. Barcelona, 2003. A partir 15 anys.

         M'atreviria a dir que, a aquells que no hagin llegit mai el 'Robinson Crusoe' de Daniel Defoe, l'autèntic, passar abans els ulls per l'última novel·la publicada per Josep Vallverdú els pot representar un estímul per conèixer què hi va haver abans d'aquest Divendres, un dels personatges del clàssic de Defoe, que l'autor ens recrea i humanitza ara al màxim, fent-li rebentar les entranyes, tant les de l'animal venjatiu com les de l'individu primitiu de bon cor que porta dins, transformant-lo en un personatge igualment de novel·la d'aventures de fa tres-cents anys, però identificant-lo amb un personatge desconcertat, decebut, fora de lloc, com molts dels que ronden perduts per porxades i carrerons de qualsevol urbs civilitzada del nostre segle.
        Josep Vallverdú escriu 'Les raons de Divendres', entre el 2000 i el 2002. És una novel·la densa, però amena, plena d'imatges, de paisatge exòtic, d'illes verges, de mars sense fi, de sentors, de sentiments, de llenguatge fort com el ferro, travat i contundent, en definitiva, vallverdunià. La va publicar just ara fa un any. I amb un pèl de paciència, i també de mala fe, he esperat que algun crític oficial dels que gosen atorgar premis anuals des de la trona la descobrís abans que un servidor en parlés aquí —falsa esperança!—, si més no perquè la col·lecció on s'ha publicat passa la maroma de la frontera tan difícil d'establir entre joves i adults i que l'editorial faria bé de resituar sense ambigüitats.
        'Les raons de Divendres' és, al costat de 'La pell freda', d'Albert Sánchez Piñol, l'altra novel·la catalana que qualsevol literatura normalitzada —¿o hauríem de dir honesta amb ella mateixa?— no hauria dubtat gens a posar al costat de la que, també per mèrits propis, ha estat la novel·la dels últims dos anys traduïda a més llengües, gairebé d'un sol cop. I, per cert, sense premi de la crítica en el seu moment, tampoc.
        Recordo 'La pell freda' perquè 'Les raons de Divendres' té elements que aparellen les dues històries i, atenció, perquè 'La pell freda', de Sànchez Piñol, es publica el 2002, just quan Josep Vallverdú tanca l'escriptura de 'Les raons de Divendres'. Per tant, no havent-hi cap possibilitat de connexió lectora ni d'influència mediàtica externa, es produeix, en un mateix moment, l'adopció d'un gènere literari i d'una ambientació i una temàtica que, tot i les distàncies i les diferències que es vulgui, es toquen.
        'Les raons de Divendres' dispara la imaginació de Josep Vallverdú i fa que s'empesqui una continuació als avatars del personatge de Divendres, el nadiu sotmès per Robinson Crusoe, i que, saltant-se les lleis de Defoe, li atorgui un esdevenidor al seu gust, però incidint en les lleis de la natura, del dominador i del dominat, del joc de traïcions, de l'amistat tensa, del cultiu de l'odi, de l'idealisme per retrobar l'illa dels avantpassats i del desencant en descobrir que l'home blanc ha convertit els de la seva tribu en esclaus conformistes del mateix jou contra el qual Divendres s'havia rebel·lat, fins a matar, si calia.
         Per això deia que 'Les raons de Divendres', una de les novel·les més rellevants de l'extensa obra de Josep Vallverdú —i escrita als 80 anys—, dóna als nous lectors l'empenta que feia falta per redescobrir com devien anar de debò —és una manera de dir—, les peripècies a la ficció del nadiu Divendres amb el nàufrag Robinson, tal com el món, des que és món lector, les coneix.

         [Suplement Cultura diari AVUI, 28 octubre 2004]

Esclaus de conveniència


Dolors Garcia i Cornellà. L'esclau del Mercadal. Col·lecció Esguard. Edicions Bromera. Alzira, 2003. A partir 14 anys.

Dolors Garcia i Cornellà. Contes d'estar per casa. Il·lustracions de Bernadette Cuxart. Col·lecció Sopa de Llibres. Editorial Barcanova. Barcelona, 2004. A partir 8 anys.


     Amb aquest dos llibres, Dolors Garcia i Cornellà (Girona, 1956) va obtenir l'any passat els premis Bancaixa de Narrativa Juvenil ('L'esclau...') i Barcanova de Narrativa infantil ('Contes...'). Dos gèneres diferents, la novel·la i el conte, que l'autora ha tractat en altres ocasions i, com en aquest cas, amb prou fortuna.
      El recull de contes s'insereix en el registre de la tradició oral. Una tradició oral, però, singular perquè les històries són contades per cases antigues i recollides pel narrador. Potser sí que allò que diuen que les parets escolten és més cert del que sembla, a jutjar pel que aquí expliquen.
     Cases i parets de Geòrgia, de Finlàndia o d'Algèria, a més de catalanes, són les que narren les seves experiències, centrades en testimonis del seu silenci. Un recurs, el de la diversitat geogràfica, que l'autora ja ha experimentat en altres reculls i que li serveix per bastir arguments l'interès dels quals rau en allò que conten al marge de l'indret on ocorren.
       Pel que fa a la novel·la 'L'esclau del Mercadal', la trama se situa a la Girona del 1300, cap a finals del segle XIV, temps del rei Pere III el Cerimoniós, i és una de les novel·les de l'autora en la qual l'autora ha abocat el coneixement de la terra que li és més pròxima.
       Al voltant del tema de l'esclavitud que viu el protagonista, hi ha una recerca històrica i geogràfica, també toponímica sobre la Girona antiga, a més de social de l'època, que ha exigit una documentació prèvia sobre els costums jueus, els hàbits de les classes altes i la fatalitat d'esclaus com Suliman, l'heroi del relat, que denuncien també la ignorància històrica de conveniència a la qual ens hem avesat i que no amaga que, a Girona, com a altres ciutats del Mediterrani, l'existència d'esclaus podia ser d'un u o dos per cent sobre la població de l'època.
       La combinació de la situació personal de 'L'esclau del Mercadal' i el relat històric no és inconvenient perquè l'autora calculi bé cadascun dels plats de la balança sense que un pesi més que l'altre. L'amistat que es crea entre tres joves, i també l'odi i la violència que es genera al seu voltant, posa de manifest els lligams que tots tenen imposats per les creences religioses o per les classes socials.
       El jove heroi és molt heroi. L'intolerant és molt intolerant. La noia rebel és molt rebel. Cadascun dels personatges més importants de 'L'esclau del Mercadal' no cedeix al seu perfil. L'autora marca amb un to èpic el relat, l'única manera que hi ha de fer ficció històrica, seguint, sense descarrilar, per una banda el rail de la realitat i per l'altra el rail de la imaginació.
        [Suplement Cultura diari AVUI, 4 novembre 2004]

Ende, 75

Michael Ende. La Parsimònia Tranquil·la i altres contes. Traducció de Francesca Martínez Planas. Il·lustracions d'Ana Juan.  Grup Promotor i Alfaguara. Barcelona, 2004. A partir 9 anys.

        Aquest és l'any, com ja vam dir fa unes setmanes en aquesta mateixa secció, de Michael Ende. Entre altres coses perquè els editors que el tenen en els seus catàlegs es preocupen de recordar-ho, però també perquè els seguidors que continua tenint l'autor de 'Momo' i 'La història interminable' també promouen.

       Michael Ende, tal dia com el 12 de novembre del 1929, va néixer a Garmisch Partenkirchen, al sud d'Alemanya. Tal dia com demà, doncs, Michael Ende, mort el 1995, faria 75 anys. I aquesta efemèride que, posats a filar prim, enllaça l'any vinent amb el desè aniversari de la seva mort, és l'excusa de la commemoració.
       Una commemoració que, davant l'ús i abús actual mal entès del gènere fantàstic, és més necessària que en altres ocasions perquè Michael Ende és un dels que representa el gruix d'aquells autors que intenten, en el seu moment, trencar la comoditat creativa. El 1960, amb 'Jim Knopf und Lukas der Lokomotivführer' (Jim Botó i Lluc el maquinista), viu la curiosa i sovint repetida experiència de veure aquesta novel·la rebutjada per més d'una dotzena d'editorials fins que, en el cas d'Ende, la casa Thienemanns Verlag, a Sttutgart, en un moment d'il·luminació, el projecta cap a l'èxit mundial.
       L'experiència editorial d'Ende —com la de J.K.Rowling en els seus inicis—, són el millor xarop d'optimisme per a escrivents aspirants que es desesperen quan, volent-ho, no poden veure publicat el seu primer... conte curt de foli i mig! ¿Però qui ha dit que la literatura és una cursa de motor com la de pipiolis com Dani Pedrosa? La literatura, com el bon vi, es fa esperar. I sempre hi ha un editor —siguem literàriament creients per una vegada, vinga!— que acaba descobrint l'ampolla antiga i la d'envelliment més ben aconseguit.
       ¿Què hauria passat si els de Thienemanns Verlag no haguessin apostat pel rebutjat Michael Ende als anys seixanta? Potser ara tindríem un concepte diferent del gènere fantàstic. I qui sap si potser no hauria existit mai J.K.Rowling i el seu Harry Potter.
       Marquem diferències, però. Michael Ende, fill de pintor (Edgar Ende) i home de teatre en els seus orígens professionals, casat, primer amb una actriu, (Ingeborg Hofmann) i, uns anys després de la mort de la seva primera dona, amb la seva traductora al japonès (Marika Sato), tenia clar, a l'hora d'escriure algunes de les novel·les de gènere fantàstic més importants de la segona meitat del segle passat, tant en contingut com en quantitat de vendes, que l'única realitat que es podia descriure a consciència era la realitat inventada. I pensava, provocador, que qui vol presentar la realitat tal com és no fa altra cosa sinó convertir-se en un mentider o un ingenu.
       Aquesta definició endiana de la literatura l'apropa tant al gènere fantàstic com al realista. Ende no va renegar mai de la referència del seu temps amagant-se darrere d'una fantasia carrinclona sinó que, ben al contrari, va esprémer tot allò que l'envoltava fins a convertir-ho en una altra mena de realitat.
       Una d'aquestes mostres és la que presenta l'Editorial Grup Promotor d'Alfaguara, que té en el seu catàleg dues de les obres més internacionals de Michael Ende ('Momo' i 'La història interminable') i que ara commemora el 75 aniversari del naixement de l'autor amb un àlbum il·lustrat amb tres contes que, passats pel filtre d'Ende, s'insereixen en la faula tradicional, sempre amb un discurs intencionat de fons: constància, treball, solidaritat, justícia...
        Edició de luxe —això vol dir cos de lletra gros i paper cuixé—, no es limita a la reproducció del text dels tres relats, en els quals el bestiari es mostra més racional que el gènere humà, sinó que aporta les làmines de la il·lustradora valenciana, Ana Juan (1961), que fa vint anys que treballa a Madrid des d'on ha estès el seu estil a galeries i revistes de tot el món.
        En aquest àlbum, Ana Juan té l'oportunitat de recrear el bestiari dels tres contes de Michael Ende amb un toc de dibuix de gènere fantàstic que és no tan sols un homenatge a l'autor sinó també un delicat regal d'aniversari.
        [Suplement Cultura diari AVUI, 11 novembre 2004]

De la gespa de Ronaldinho a la pols de Mart

Jordi Sierra i Fabra. Estimat Ronaldinho. Il·lustració de la coberta d'Arly Jones. Col·lecció L'Odissea. Editorial Empúries. Barcelona, 2004. A partir 12 anys.

Jordi Sierra i Fabra. El somriure del diable. Col·lecció Espurna. Editorial Bromera. Alzira, 2004. A partir 15 anys.

Jordi Sierra i Fabra. Les veus de Mart. Col·lecció El Corsari. Editorial La Galera. Barcelona, 2004. A partir 14 anys.

Jordi Sierra i Fabra. La biblioteca dels llibres buits. Il·lustracions d'Antònia Cortijos. Col·lecció El Vaixell de Vapor. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2004. A partir 9 anys.



        La diversitat narrativa de Jordi Sierra i Fabra (Barcelona, 1947) fa que, en un mateix moment s'acumulin mitja dotzena de novel·les seves, amb arguments tan contraposats com una biografia sobre el jugador de futbol, Ronaldinho, i una incursió en la ciència-ficció amb una trama a Mart.
       La tria d'aquestes quatre novel·les més recents és una bona mostra de la fecunda i prolífica rauxa creativa de Sierra i Fabra, que ha acumulat uns dos-cents títols en la seva trajectòria, i tot fa creure que som només al principi del que pensa escriure.
       'Estimat Ronaldinho' és, per descomptat, un llibre puntual, que s'apunta al boom del brasiler Ronaldinho, ídol del moment del futbol mundial i, sobretot, miratge dels seguidors catalans més joves. Sierra i Fabra va fer un viatge fa deu anys pel Brasil i va estar a Porto Alegre. Allà va assistir a un dels espectacles de la gespa, que ara recorda en el pròleg del llibre. I així enllaça amb els orígens de Ronaldinho. Més que una biografia autoritzada, que ja existeix, signada per Toni Frieros, el llibre sobre Ronaldinho és una aproximació novel·lada, però molt fidel, dels 23 anys del jugador (en realitat, Ronaldo de Assis Moreira), des de la seva infància fins a l'arribada a Barcelona.
       Llegint 'Estimat Ronaldinho', les notícies esportives engolien en menys de tres dies la descoberta, la pujada al podi i la baixada al psicòleg d'Erik Lamela, un argentí de 12 anys, que els que hi entenen diuen que marca un centenar de gols cada any i que va protagonitzar un estira-i-arronsa de pesos i euros, promogut pel seu pare, entre el seu equip de futbol argentí, el River Plate, i el Barça.
       La història de Ronaldinho és similar. Però el fet que el brasiler parteix d'un origen humil, que perd el pare de jove, i que ha de trepitjar fort per aconseguir el que vol, el fa un heroi més humà i més accessible. L'èxit econòmic, fruit del professional és, en tots els àmbits i tots els racons del món, allò que ara per ara emmiralla la societat. I el fet que Ronaldinho no fos un bon escolar, no tingués cap passió per estudiar i fes tantes campanes com podia per jugar a futbol, el fa encara més heroi, antisistema i triomfador.
       Fent un salt radical de temàtica, Sierra i Fabra ofereix a 'El somriure del diable' (Bromera), una novel·la d'intriga urbana que parteix d'un accident i que penetra en la ment d'un personatge de doble cara. La relació que s'estableix entre una dona viuda que atropella el protagonista del relat aguanta una trama ambientada a la Barcelona més negra que s'amaga darrere de la Barcelona d'aparador.
       Un altre salt radical de gènere porta a 'Les veus de Mart', en el més pur estil de ciència-ficció, que Sierra i Fabra no ha deixat mai del tot i que reprèn ara per situar els últims habitants de la Terra en una colònia de Mart, on van fugir després d'un holocaust que va deixar el Planeta fet miques. De registre difícil, la novel·la posa l'autor damunt d'una línia tensa que no pot abandonar en tot el recorregut de més de dues-centes pàgines per a lectors avesats a emocions fortes.
       I l'últim salt porta a 'La biblioteca dels llibres buits', una novel·la de gènere fantàstic per a lectors més joves que els de les tres anteriors i que retorna a la placidesa interna dels llibres, uns llibres, però, que perden totes les lletres a partir d'un estrany fenomen que provoca que els habitants del lloc es dediquin a escriure a gavadals fins a convertir-se en el poble del món amb més escriptors per metre quadrat.
       [Suplement Cultura diari AVUI, 18 novembre 2004]

Un vaixell d'anada i tornada


Gemma Pasqual i Escrivà. L'últim vaixell. Editorial Voramar Alfaguara. Picanya, 2004. A partir 14 anys.

        
        L'autora Gemma Pasqual (Almoines, La Safor, 1967) s'ha caracteritzat en les seves novel·les pel tractament realista, marcat per una forta sensibilitat per qüestions socials i per un desig de justícia. Amb 'L'últim vaixell', corre el risc de recular en el temps fins a la guerra civil, al País Valencià. I dic que corre el risc perquè la proximitat històrica ha traït sovint els autors que ho han intentat i el document els ha privat d'enriquir la ficció.
Aquí, afortunadament, no és així. La novel·la es mou entre l'aventura personal dels protagonistes —la part més important i atractiva— i les llambregades d'imprescindibles referències històriques que no són un llast per a la lectura, com tampoc no ho són les citacions que introdueixen cada capítol, principalment "perles" extretes de discursos de bans, pronunciades per vencedors del bàndol franquista i addictes al règim, que donen una visió de la imbecilitat dels vencedors i de com, si fem comparacions, aquesta imbecilitat es repeteix cíclicament.
Els personatges de la novel·la creixen a manera que avança la trama i les penúries personals no tenen el to d'aventura heroica en plena guerra sinó de supervivència enmig d'una catàstrofe individual i col·lectiva. És una de les novel·les sobre la guerra civil pensada per a lectors joves —un tema tan reclamat aquí per a ells— que es poden posar al costat de novel·les que ens han arribat traduïdes d'autors testimonis, sobretot, de la Segona Guerra Mundial.
Gemma Pasqual, per generació, parla des de la documentació, és clar, però no parteix d'una documentació llibresca sinó de veus en primera persona, qui sap si protagonistes, com els seus personatges o, si més no, testimonis de situacions com les que l'autora recrea.
Una troballa destacable és la que té lloc amb la parella d'adolescents que, a partir d'un moment, conduiran la trama fins al final: per circumstàncies de la por i la desconfiança de la postguerra més crua es coneixen (Marcel, ell, i Lliber, ella) convençuts que els dos són homes, situació que es manté fins al moment d'esclat que no decebrà cap lector.
Fixem-nos també que aquest joc fresc de ser o no ser, present ja en autors clàssics, permet a l'autora respirar enmig d'una atmosfera en blanc i negre, polsosa, de derrota, i també de resistència, d'esperança en el fet que la reacció internacional, que no arribarà mai, aturi la dictadura.
La novel·la és vista des del bàndol dels perdedors. L'autora s'identifica, a més, amb ells. O almenys s'hi identifica a través dels seus personatges. No és, doncs, una novel·la que pretengui ensucrar els fets ni estendre la mà. És la història dels seus protagonistes que, en certa manera, representen veus anònimes que no han tingut l'oportunitat d'explicar-se. Cal dir-ho perquè la memòria es recupera sempre des de l'òptica de qui la vol recuperar. La fredor de l'objectivitat és per als historiadors. La visió apassionada és per als escriptors de ficció.
Només el final es deixa endur més del compte per aquesta ficció. La trobada, passats quaranta anys, en un punt de València, dels dos protagonistes, fidels a una promesa d'adolescents, s'escapa d'allò que és creïble. Tota la cruesa dels fets queda retocada per aquest the end de pel·lícula que, malgrat tot, no goso retreure a l'autora perquè no m'estranyaria que ella mateixa acabés confirmant-nos que, fins i tot aquest final és, com diuen al cinema, basat en fets reals. El que compta, doncs, és el que s'explica i com s'explica, l'estil literari i la seva eficàcia. I 'L'últim vaixell' se'n surt per la banda del llistó alt.
[Suplement Cultura diari AVUI, 25 novembre 2004]

Des de dins la reixeta d'un burca


Deborah Ellis. El pa de la guerra. Traducció de Jordi Vidal. Col·lecció La Llum del Far. Edicions Baula. Barcelona, 2004. A partir 12 anys.

Deborah Ellis. El viatge de la Parvana. Traducció de Jordi Vidal. Col·lecció La Llum del Far. Edicions Baula. Barcelona, 2004. A partir 12 anys.


     La història de la Parvana, el personatge que l'escriptora canadenca, Deborah Ellis, fa servir en aquestes dues novel·les, com a testimoni de la guerra més recent de l'Afganistan, en l'etapa del poder dels talibans, recorda, per associació d'imatges, el personatge protagonista de la pel·lícula 'Osama', del cineasta afganès, Siddiq Barmak, que es va poder veure fa uns mesos aquí, després d'haver estat presentada a la Quinzena dels Realitzadors del Festival Internacional de Cannes l'any passat.
     El cas de moltes noies afganeses preadolescents convertides, en aparença, en nois, amb el cap rapat, amb vestit de germans seus, per poder sortir de casa sense el burca imposada a les dones, i per poder circular amb una relativa llibertat i fer d'element d'enllaç amb l'exterior i de supervivència de la família reclosa, s'ha convertit gairebé en el símbol de la crueltat de l'Afganistan modern, superat amb la feble represa actual.
        Les novel·les 'El pa de la guerra' i 'El viatge de la Parvana' se centren en una d'aquestes noies afganeses i reflecteixen, amb ull de càmera, però des de l'interior de la reixeta del burca, els perills, els riscos, les angoixes, els petits heroismes, les rancúnies, les petites venjances i les ganes de sobreviure en un infern, com ho va ser el de l'Afganistan bèl·lic per a la població corrent.
       Deborah Ellis, l'autora, vinculada a moviments pacifistes, va passar una llarga temporada parlant, en camps de refugiats afganesos al Pakistan i Rússia, amb dones i nenes que havien viscut i patit la maldat i la salvatgia dels talibans. Aquesta documentació oral i el fet d'haver conegut personalment la mare i la germana d'una d'aquestes nenes convertides en nois, sobretot a Kabul, li forneixen un material amarat de realisme, que emmotlla amb traça literària, però que no cedeix en cap moment a relatar els fets més cruels. La guerra és mort i esperança a la vegada. Aquests són els dos rails que segueix l'autora.
       La primera novel·la, 'El pa de la guerra', és més efectiva que la segona. Relata el temps del canvi de règim a Kabul i el pas de la llibertat a l'opressió talibana, marcada, doncs, pel canvi de noia a noi que la protagonista ha de fer. La seva lluita al carrer per alimentar la família, el pare empresonat, la presència de mutilacions i pedregades al camp d'esports i la resistència interna de la mare i una amiga seva, per la dignitat i l'educació, són elements que toquen de peus a la pols dels carrers enrunats de Kabul —abans una ciutat culta i amable—, o de la resta de poblacions de l'Afganistan.
En canvi, en la segona novel·la, 'El viatge de la Parvana', el recorregut de la fugida de la protagonista, en una mena de travessia del desert, que la portarà a trobar la mare i les germanes —l'element més endolcit de les dues novel·les—, té més el caràcter d'aventura, tot i que tampoc no cedeix gens a la brutalitat de la rereguarda i del rastre que deixa la guerra.
     'El pa de la guerra' i 'El viatge de la Parvana' són dues novel·les que s'afegeixen a la necessitat de la generació literària d'aquest tombant de segle de parlar de fets que han acabat amb la fal·làcia de la societat del benestar. No hi pot haver, moralment, benestar social per a ningú mentre una meitat del món contempla, a cops de píndola televisiva, com l'altra meitat és víctima del principal perill de la societat del segle XXI: els poders consentits, però disfressats de fam, misèria i guerres.
         [Suplement Cultura diari AVUI, 2 desembre 2004]

Sis Pirates per a una nova editorial


Maria Grau i Saló. Ruc, però no tant. Il·lustracions de Xavier Cussó. Col·lecció El Pirata Verd. Edicions del Pirata. Caldes d'Estrac, 2004. A partir 10 anys.


Es diu Edicions del Pirata i acaba de fer el primer abordatge a la literatura catalana amb els sis primers llibres. Es tracta d'una nova editorial, que s'ha anat gestant al llarg d'aquest any i que apareix especialment adreçada a infants i joves.
De moment, val la pena remarcar que ens trobem davant d'un fet insòlit i no pas perquè obrir una editorial ho sigui, sinó perquè sí que ho és en els moments actuals en què el que impera en el ram és la política de fusions, de vendes i revendes de segells per engrandir-ne, aparentment un altre.
És a dir, en aquest cas, no es tracta d'adquirir cap fons de catàleg sota preteses intencions protectores d'un patrimoni literari —per condemnar-lo majoritàriament al cap d'un temps a la pasta de paper— sinó començar de cap i de nou, però amb una possibilitat que, ben portada, pot donar els seus fruits: incloure entre els inèdits, algun títol dels descatagolats per altres editorials, ja sigui per mor de les fusions esmentades o per la desaparició del mercat de segons quins segells.
I una proposta així si, a més, com es constata amb els sis primers llibres a la mà, es fa amb una presentació estètica i ètica digna, a l'altura de les editorials més veteranes, fent la impressió que la col·lecció del Pirata ve de lluny i no s'està de res, no es pot fer altra cosa sinó donar-li la benvinguda i desitjar-li una profitosa  "pirateria".
Un dels sis títols de la nova col·lecció, 'Ruc, però no tant', aplega una catorzena de contes de Maria Grau, un dels quals, va ser premiat dins la Nit de Sant Jordi de Perpinyà, el 2003. En aquest recull, amb una il·lustració a la coberta que fa honor al títol i que no és, valgui l'aclariment, una apel·lació a l'automobilístic "ruc català" sinó a un ruc de càrrega de debò a qui agrada el xumerri i acaba ben gat, l'autora es mou en dues línies narratives.
Per una banda, els contes més breus, amb regust més popular —que són també els que acaben donant més relleu al conjunt—, i per l'altra, els que, una mica més llargs, s'endinsen en el conte realista, tot i que, en algun no hi falti una esquitxada mig surrealista, mig irònica. Els contes 'Ruc, però no tant', 'Els ànecs-paraigua' i 'El camell de l'Ahmed' són tres dels que s'inscriuen en la primera línia. La brevetat dels tres porta a una sortida sorprenent, que fuig de l'acudit, i que no s'està, a vegades, de deixar anar, com toca al gènere popular, una lleu moralitat. De la segona línia, 'L'escombriaire de Vilaquadrada' és, probablement, el que destaca, per la seva originalitat i també pel principi de no discriminació social en relació al protagonista.
L'estil de Maria Grau és depurat, mesurat i amb un llenguatge que fa créixer el lector més petit. Probablement, aquests són també tres dels principals criteris bàsics que es detecten en el llançament de les Edicions del Pirata, que ha obert foc amb títols de Teresa Duran ('Potpetit'), Joaquim Carbó ('El solar de les rates'), Enric Larreula ('Un paquet de galls'), Albert Jané ('A la vora del temps') i Dolors Garcia i Cornella ('Els brons a les Fondalades Tenebroses').
[Suplement Cultura diari AVUI, 9 desembre 2004]

La bellesa d'una ogressa


Taï-Marc Le thanh. Babaiaga. Traducció de Pau Joan Hernàndez. Il·lustracions de Rébecca Dautremer. Edicions Baula. Barcelona, 2004. A partir 8 anys.

Chris Van Allsburg. L'exprés polar. Traducció de Màriam Serrà. Il·lustracions de l'autor. Edicions Ekaré. Barcelona, 2004. A partir 8 anys.

      No sé si àlbums il·lustrats com aquests dos arriben a les biblioteques públiques, és a dir, si són posats a l'abast de la curiositat d'un lector ampli. I ho dic perquè, des de fa temps, moltes de les novetats literàries en català no hi troben un lloc. Fet més greu encara si tenim en compte que, en la majoria de casos, han rebut del govern català l'anomenat Suport Genèric, encara vigent, pendent de ser revisat pel renovat Departament de Cultura, sota la vigilant mirada dels editors, i encara perillosament basat en criteris exclusivament industrials sense tenir en compte l'interès literari.
¿Què se'n fa de cadascun dels 300 famosos exemplars dels títols subvencionats pel Suport Genèric? ¿Pot ser que encara existeixi aquell magatzem habilitat per responsables de legislatures anteriors on s'anaven amuntegant les capses de lots llibres que diu que cap biblioteca pública volia? ¿Val la pena tant de debat estèril sobre l'oportunitat o no del cànon del préstec bibliotecari, si a la llarga pot ser que cap llibre nou arribi al fons bibliotecari?
Aquest mateix temor és el que em feia preguntar abans si aquest parell d'àlbums il·lustrats trobarien un espai a les biblioteques. Si és així, no hi hauria d'haver cap dubte a introduir-los en les vitrines d'exposició de llibres destacats, entre altres coses perquè, sota l'embolcall de la literatura, el que els dos presenten és una qualitat il·lustrativa que s'allunya molt de la il·lustració estàndard —en molts casos debutant—, que sobreviu entre les pàgines d'un tant per cent molt elevat de les publicacions.
     'Babaiaga' és un conte terrible, terrorífic, sanguinari, venjatiu, i hauria de dir, atenent als criteris literario-pedagògics i flonjos que ens envaeixen, no recomanable per a infants. Però precisament perquè és un conte que recupera el terror en el seu sentit més pur, sense varetes ni martingales, em sembla que la lectura i la mirada a les làmines pot despertar el sentiment de les lectures que deixen petja i que, per això, enforteixen el criteri i la maduresa.
      'Babaiaga' és una mossa lletja com un pecat, amb una sola dent, que, de tanta gana que té, acaba convertida en ogressa. Només diré que a les primeres cinc línies, i encara infant, es cruspeix el seu gos sencer! I no dic res més. Bevent de les fonts tradicionals, a 'Babaiaga' hi ha el bé i el mal, l'enveja, la granota encantada, el viatge ple d'obstacles i el triomf de la bondat i la intel·ligència per damunt de la ignorància i la maldat.
     Per acompanyar l'argument, però, el que fa de l'àlbum il·lustrat un llibre singular —no només per dimensions— són les làmines molt centrades en els personatges principals, en primers plans, en la immensitat del paisatge, en el contrast entre gran i petit segons quins són els ulls que miren l'escena i, per últim, en un to de color de tela que aparenta ser recuperada d'un antic taller de pintor flamenc, amb rascades en algun punt de cada làmina, que fan del recorregut un passeig per la sala d'uns segles enrere. El text s'integra en les il·lustracions o viceversa fent de 'Babaiaga' una composició global des de la coberta fins a la inevitable etiqueta de l'ISBN.
      Molt més clàssic de fons és l'àlbum 'L'exprés polar', del nord-americà Chris Van Allsburg, que porta vint anys des de la primera edició —ara entra per primera vegada en català— i del qual s'acaba d'adaptar 'The Polar Express', pel·lícula produïda per Tom Hanks i el mateix autor, que el 1989 va treballar com a assessor de 'La Sireneta' ('The Little Mermaid'), basada en el conte de Hans Christian Andersen, i produïda per la factoria Disney.
      El conte de 'L'exprés polar' s'inscriu en la tradició de caràcter, diguem-ne entranyable, que promouen les festes nadalenques. Un viatge fantàstic amb tren exprés, sota una suau nevada, porten el protagonista al reialme del Pare Noel on, escollit pel capitost dels barbuts blancs, pot triar i demanar el regal que vulgui. El noi, és clar, es conforma amb un senzill cascavell del trineu, un cascavell, però, que només ell serà capaç de sentir dringar, fins i tot quan ja s'haurà fet adult. Un conte entre la necessitat de no perdre mai del tot una mica de la innocència i la ingenuïtat d'infant.
       Les làmines de 'L'exprés polar' tenen un to marcat per un permanent tel de volves de neu que cauen sobre l'escenari del conte. Tot el que s'hi reflecteix pertany a un món fora de l'abast. Un món fantàstic que es mou en la maroma tremolosa d'aquells punts dels somnis que viuen el moment més dolç just abans de fer-se la llum. La de la realitat. 
         [Suplement Cultura diari AVUI, 16 desembre 2004]